dimarts, 29 de novembre de 2011

Trilogia de l’home embarassat. Primer trimestre


Està preocupada perquè no sap quina serà la reacció del seu amant. Mai han parlat del tema, però no pas perquè l’hagin evitat deliberadament, sinó perquè no anava amb ells: tenir fills no entrava en els seus plans, ni individualment ni com a parella. A cap dels dos els agraden els lligams, i és justament per aquest motiu que viuen separats: ell al seu xalet de Sant Cugat i ella al pis de la Bonanova que li va instal·lar pocs mesos després d’haver-se conegut. Ara, però, després que el test ha confirmat l’embaràs, les coses han canviat de dalt a baix.

Posa sobre la taula les opcions que li han vingut al cap. Podria avortar en secret; ell no se n’assabentaria i tot continuaria com si res hagués passat. Hi dóna voltes i més voltes però se n’adona que aquesta possibilitat no la convenç, cosa que significa –i a mida que hi pensa es sorprèn més d’ella mateixa– que l’instint maternal se li ha despertat i que desitja aquest nen per sobre de tot.

Per un instant li creua pel cap el pensament de donar-lo en adopció. Ràpidament, però, el descarta de totes totes i abomina de sí mateixa acusant-se de mala persona, mala dona i mala mare. Es posa les mans sobre el ventre i li jura al seu futur fill que el protegirà contra tot i tothom.


Així doncs, arriba a la darrera i única opció que li queda: tenir el nen. I, un cop presa aquesta decisió, sap que li haurà d’explicar al seu amant el més aviat possible. No obstant això, a mida que el convenciment de ser mare ha crescut en els darrers minuts, el temor a una reacció negativa ha minvat. Al capdavall, pensa, potser ell no voldrà intervenir en l’educació del nen, però sí que haurà de responsabilitzar-se de les despeses. Tot això, és clar, sempre que ell estigui convençut que el nen és fill seu, cosa que ella no està en condicions d’assegurar.

Al cap d’una estona, ell arriba al pis de la Bonanova. Ella s’ha aixecat del sofà i l’ha anat a buscar al rebedor. Es fan un petó llarg i intens i, un cop desenganxats, ella li diu amb coqueteria:

– Saps què? Tenim un petit problema. 

– Un problema? Quin?

– Bé, espero que un cop t’ho hagi explicat no sigui cap problema –li respon ella exagerant encara més el seu posat de princeseta.

– Doncs llavors serà millor que m’ho diguis, no?

– Estic embarassada. 

Calla i espera la reacció. Ell li treu les mans del cul i es fa una mica enrere. Se la mira amb cara de pòquer i li diu:

– Em sembla que ara tens dos problemes: aquest nen i buscar-te un pis. Fa anys que em vaig fer la vasectomia.

Text escrit el 29 de juliol de 2011.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Un bitllet de cinquanta euros


Estic assegut al metro, que acaba d’arribar a Sagrada Família. Cinc parades més i per fi arribaré a la feina; això sí, faig tard altra vegada. Un turista estranger s’aixeca d’una revolada del seient del meu costat quan s’adona que aquesta és l’estació on ha de baixar. Aixeco la mirada un moment del llibre que estic llegint (trepidant i absorbent Dumas pare) i me’l miro mig astorat per la pressa que porta; però encara em quedo més sorprès quan veig que hi ha un bitllet de cinquanta euros en el seient on estava assegut. Mentre penso que se li deu haver caigut de la butxaca, les portes del vagó es tanquen. Mala sort; el pobre turista s’acaba de deixar cinquanta euros extres del seu pressupost de vacances a la ciutat de Barcelona.

El metro comença a circular cap a Hospital de Sant Pau. Les cares de la gent que viatja al meu voltant delaten que també han vist els cinquanta euros. Què faig? L’agafo davant de tothom? Per proximitat el bitllet hauria de ser meu, si bé jo diria que això no és un factor gaire vinculant, per no dir gens. Però si no l’agafo jo ho farà un altre, no? Per tant, per què no jo? Miro les persones del seient del davant i elles em miren a mi. Hi ha una dona gran, una noia que està boníssima i, entre elles, un home vestit amb una granota blava de mecànic. El mecànic mou els dits amb frenesí sobre la seva cuixa i, alternativament, mira de reüll el bitllet i la noia. A la noia no sé si se la mira pel seu descomunal escot, que també atrau la meva atenció i em despista per uns instants del bitllet, o per estar a l’aguait de la seva reacció en aquesta disjuntiva monetària. La noia no para de moure i creuar les cames i dirigeix la vista cap al bitllet cada mig segon. La dona gran m’ha mirat i ha esbossat un mig somriure com dient “i ara què fem?”. Tots volem els diners però a tots ens avergonyeix la idea d’agafar-los davant dels altres. Arribem a Hospital de Sant Pau. El mecànic s’aixeca per baixar. Les dues dones i jo ens el mirem fixament, amb reprovació i sense concedir-li el benefici del dubte. Ara aquest agafarà el bitllet com si res i ens deixarà a tots amb un pam de nas. Se’l mira per darrer cop però no l’agafa; es dirigeix a la porta i surt del vagó. Ha volgut quedar com un home íntegre i honest però, no ens enganyem, volia el bitllet com els altres tres.


Per una altra porta del vagó ha pujat un acordionista que ens comença a deixar sords amb les seves cançons. Quan som a punt d’arribar a Camp de l’Arpa comença a passar el plateret. Arriba a la meva alçada i tant les dues dones com jo fem l’habitual gest negatiu amb el cap. Ara veurà el bitllet, penso jo. Així és, el veu, l’agafa i em comença a donar les gràcies efusivament. Jo li dic que no és meu, que un turista l’ha perdut, però l’home no s’ho creu i em felicita per ser una persona tan bona, generosa i, a més a més, modesta. Li reitero que el bitllet l’ha perdut un estranger però no només no m’escolta sinó que, a més a més, amb llàgrimes als ulls, em diu que Déu em beneirà. Veig que les dones del davant em miren malament, com fent-se creus de la barra que tinc per deixar-li creure a l’acordionista que li he donat cinquanta euros. Vermell de vergonya per no haver-li aclarit al músic que el bitllet no era meu, baixo a Camp de l’Arpa, tres estacions abans de la que em tocaria. 


Comencem malament el dia avui: arribaré tard a la feina, sense els cinquanta euros i havent quedat com un malparit. I l’únic que creu que sóc un bon paio no sap que va ben errat. Em sembla que aquesta anècdota, per si de cas, no l’explicaré a ningú.


Conte escrit el 8 de desembre de 2005.
Revisat el 21 de novembre de 2011. 


dimecres, 16 de novembre de 2011

Les tres (o quatre) erres de la política

Baixa'l en  PDF.

En el món de l’ecologia sovint es fa referència a la llei de les tres erres. Aquesta llei consisteix en: reduir el volum de productes consumits; reutilitzar tantes vegades com sigui possible un producte (i, si cal, reparar-lo); i, finalment, reciclar els materials per fer-ne productes nous. La quarta erra, que per raons obvies no forma part d’aquesta llei, és la que correspondria al contenidor gris, el del rebuig.

Traslladat a la política, alguns dels principals partits d’aquest país, no pas tots, apliquen una llei semblant (sobretot ara que estem en campanya electoral), però amb certes petites diferències. En aquest cas, la erra que no forma part de la llei és la de la reducció. Per molt que els partits asseguren que es gasten cada vegada menys diners en les campanyes electorals, costa de creure si tenim en compte que durant quinze dies munten un o dos xous mediàtics de proporcions considerables a diferents punts de la geografia. A tot això cal sumar-hi la resta de la propaganda electoral, que no és poca. En canvi, les altres tres erres són utilitzades a discreció i, el que és més preocupant, sense cap mena de pudor. No resulta gaire complicat exposar-ne alguns exemples:
  • Reutilitzar: si el que es desitja és aparèixer als titulars i escalfar l'ambient en un tres i no res, només cal formular un discurs on aparegui qualsevol referència al fet diferencial català o a la immigració. Aquests dos temes són dels més reutilitzats des de fa anys i sempre se n’obtenen bons rèdits.
  • Reciclar: sortosament i sempre que no hi hagi passos enrere en els propers mesos, el terrorisme ha passat a aquesta fase. De ser reutilitzat de manera indecent i cíclica durant dècades, ara ha entrat en el reciclatge. Algú en parlarà, això està clar, però ja no serà l’arma política que havia estat no fa gaire temps. A poc a poc, aquesta qüestió anirà derivant cap a solucions polítiques dialogades.
  • Rebutjar: en aquest estat hi trobem tots aquells temes que, tot i preocupar a bona part dels ciutadans, no se’n deuen treure gaire profit i, en conseqüència, es deixen arraconats. Esporàdicament hi ha algun tema que aconsegueix ressorgir una mica i acaparar alguna portada, com podria ser el cas del frau fiscal o l’economia submergida. N’hi ha d’altres, com els dels crims contra la humanitat perpetrats pel franquisme, que són i seguiran sempre estant al fons de tot, sense cap mena d’esperança d’aconseguir una mica de protagonisme.

Amb un panorama tan poc engrescador, és més necessari que mai exigir les quatre erres als representants polítics d’aquest país:
  • Que es redueixi de manera notable la quantitat d’individus que viu de la política.
  • Que es deixin de reutilitzar una vegada i una altra els mateixos candidats.
  • Que no se’ls recicli cap al parlament europeu o el senat un cop ja no poden ser més reutilitzats.
  • I, sobretot, que es rebutgin els inútils, els aprofitats, els corruptes i altres perles similars.

Utopia? També ho és salvar el planeta. 

Text escrit el 14 de novembre de 2011.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Un pare responsable (I). Contra el sedentarisme digital

Després d’haver llegit diferents articles sobre el tema en revistes pretesament especialitzades, després d’haver assistit a diverses conferències d’experts en la matèria i després d’haver participat en nombroses converses amb altres pares, va creure que calia prendre una decisió cabdal per al desenvolupament físic i intel·lectual del seu fill: faria tot el possible per endarrerir el màxim la compra d’una videoconsola.

La millor manera que se li va acudir per aconseguir-ho es va fonamentar en els seus records d’infantesa: totes les hores que el seu fill passés al carrer jugant amb altres nens seria temps guanyat a l’oci digital. I per tal d’encomanar-li la passió pel joc al carrer va decidir actuar immediatament, sense importar-li gens ni mica el que pogués dir la gent del barri quan el veiés a ell tocant timbres i fugint corrents a tota velocitat mentre empenyia el cotxet amb el seu fill de tres mesos.

Microrelat escrit el 27 d’octubre de 2011.

dimecres, 2 de novembre de 2011