dilluns, 26 de setembre de 2011

De part (I). 100% natural

Quan el metge els va dir que finalment li haurien de provocar el part, el pare va voler fer un darrer intent per tal de satisfer el desig de la seva dona de tenir un part natural. Es va ajupir, va ficar el cap a l’entrecuix de la seva dona i va començar a cridar:

– Ei, tu, cagat de merda, no tens pebrots de sortir o què? Covard, més que covard! Neix d’una vegada, carallot, o és que vols que et tregui amb unes pinces? T’aviso que si no surts ara, després te les veuràs amb mi. Tu mateix!

Microrelat escrit el 10 de setembre de 2011

dissabte, 17 de setembre de 2011

dimarts, 13 de setembre de 2011

Coses de parella (I). El divorci


– És que ets lletja de collons, eh? De debò que no anava ben torrat quan em vaig fixar en tu? O potser vas fer algun curs a distància d’hipnosi (o de bruixeria!) abans que ens coneguéssim? Perquè no ho entenc. No entenc com puc haver estat amb tu tots aquests anys. Quina pèrdua de temps! Diuen que l’amor és cec i en un altre cas podria ser aquesta l’explicació, però és que jo no t’estimo gens ni mica i diria que no t’he estimat mai. Suposo que al principi em feies gràcia i poc més. Se’t veia tan aturadeta, tan tímida i amb un posat tan estúpid que tot plegat feia llàstima. Deu haver estat això, segur: em feies tanta pena i se’t veia tan incapaç de fer res per tu mateixa que em va sortir la vena protectora i paternal. I tu te’n vas aprofitar a fons, eh? No vas dubtar ni un moment a enganxar-te a mi com una paparra. Però això ara s’ha acabat. Definitivament! Tornaré a ser lliure, sense lligams de cap mena, i podré anar-me’n al llit cada dia amb una dona diferent. Sí, sí, no riguis, que oportunitats per ser-te infidel n’he tingut a grapats. Què dic a grapats, a milers n’he tingut! No com tu, que no trobaràs cap paio que et vulgui fotre un clau. Et miro de dalt a baix i no m’arribo a comprendre a mi mateix. Però com he pogut tenir tan mal gust per arribar a cardar amb tu? I, a més a més, al llit ets avorrida i patètica, eh? Igualeta que un pal, sense passió, sempre mirant cap a una altra banda. Si m’hagués comprat una nina d’aquelles inflables segur que hauria gaudit molt més que no pas amb tu. Però bé, ara ja és igual, el passat no es pot canviar. Divorciar-me de tu és la porta a una nova vida plena d’emocions, amor de debò i sexe, molt sexe! I encara que m’ho imploressis de genolls, encara que em m’oferissis milers de milions d’euros, encara que t’operessis el cos sencer i quedessis més sexy que una playmate i amb una intel·ligència lleugerament superior a la que tens ara (que tampoc costa gaire), encara que fessis tot això i més, tu no en podràs formar part ni ara ni mai. Sí, ja pots anar fent aquesta cara simulant aquests falsos aires de superioritat, que a mi no m’enganyes. Et conec massa bé i sé perfectament que estàs feta pols per molt que ho intentis dissimular. I que et quedi clar que no em crec ni una paraula d’allò que em vas explicar que estaves amb un altre home. I què més! Però tu què et penses? Que paios que fan d’oenagés sentimentals n’hi ha gaires pel món o què? Em vas trobar a mi, i prou que me’n penedeixo. O és que t’has convertit en una caçadora d’homes? És que em peto de riure! Massa bona persona, això és el que he estat. Va, vés, vés, és que fins l’últim moment em trauràs de polleguera!

– Així doncs, no tindràs cap problema per signar, oi? És ben senzill, signes on et digui el teu advocat i ja està, no em veuràs mai més. Et veus capaç de fer-ho?

– Però, però... videta meva... crostonet meu... estelet del meu cor... que no ho deia seriosament, dona. Per què no t’ho repenses? Encara hi ets a temps. Ho podem tornar a intentar, no? No em deixis, si us plau, que em sento molt sol sense tu. Au va, torna a casa... 

Conte escrit el 24 d’agost de 2006.
Revisat el 12 de setembre de 2011. 

dijous, 8 de setembre de 2011

El veredicte


És un sarcasme, ho sé, però el cert és que aquesta sala és idònia per aquest judici tan escabrós: grisa, sòrdida, amb algunes rajoles a punt de caure i un mobiliari tan obsolet que fa pena. Ja té pebrots el tema, tenint en compte tot el que s’arriba a recaptar amb els nostres impostos. I també és de jutjat de guàrdia que, amb tots aquests formalismes burocràtics, encara no coneguem el veredicte. Ha de ser culpable, no pot ser d’altra manera; tot l’inculpa, tant les proves com les declaracions dels testimonis que hem estat cridats a l’estrada.

Però, que no pensa acabar de parlar mai aquest jutge malparit? Com es nota que li agrada fer-se veure. Suposo que aquesta deu ser la manera d’obtenir notorietat mediàtica i, a poc a poc, anar encaminant una carrera meteòrica que l’acabarà portant cap algun tribunal d’aquests tan importants. Però no hi ha dret. El molt desgraciat aprofita que les càmeres de la televisió són aquí per tal de demostrar a tothom la seva magnífica oratòria. I a la resta, a tots els implicats en aquest judici, els que de debò estem patint aquest calvari, doncs que ens bombin. Va, fill de puta, calla i dóna la paraula al president del jurat!

Ara, ara, a veure què diu... Però, serà possible? El president del jurat també ha de deixar anar una lletania abans d’emetre el veredicte? La mare que els ha matriculat! Hauríem de querellar-nos contra tot el sistema judicial acusant-los de tortura psicològica. Espera, ara sembla que sí. Declareu-lo culpable, per favor, pel que més estimeu! M’és igual la pena que li pugui caure, però digues culpable!

Com? Innocent? No pot ser, no m’ho puc creure. Què diu? Que hi ha un dubte raonable? I què més! Que se’n vagin tots a la merda! I ara, a qui li carrego jo la morta? Perquè el pallasso que acaben d’absoldre era el cap de turc ideal. Merda, les coses se’m poden complicar molt...

Conte escrit el 22 de novembre de 2006.
Relat finalista del Repte 188, el tema del qual era La incertesa.
Revisat el 7 de setembre de 2011.