dilluns, 29 d’agost de 2011

Frau públic


Una de les notícies de les que més s’ha parlat durant els mesos d’estiu ha estat la del cobrament de la renda mínima d’inserció (PIRMI) mitjançant xec bancari. El govern de la Generalitat ho ha justificat adduint que es tractava d’una mesura per lluitar contra el frau, que podria arribar al 25%, mentre que entitats socials calculen que deu estar sobre el 2-5%. Sigui un 2 o un 25%, és de calaix que cal lluitar contra el frau ja que, al capdavall, els diners públics són els que s’han de gestionar amb més cura. D’altra banda, però, seria desitjable que aquest ímpetu antifrau es traslladés a totes les esferes començant, com és de sentit comú, per aquelles menys vulnerables i que, alhora, estafen més diners a l’erari públic. A més a més, una actuació en aquest sentit probablement seria doblement efectiva: si una persona que percep la PIRMI sense ser-ne mereixedor veu com s’actua contra els poderosos, s’ho pensarà dues vegades abans de defraudar l’Estat. En canvi, els acabalats que estafen hisenda es deuen fer un fart de riure quan comproven que només es persegueix els més dèbils i ells gaudeixen d’una impunitat que sembla eterna.

Queda clar, per tant, que el primer frau públic el fan les administracions públiques, que traeixen la confiança que se’ls ha atorgat per mitjà del sufragi. En lloc de gestionar amb equitat i justícia els diners públics, actuen sempre contra els mateixos col·lectius i de manera gairebé autoritària i poruga.

Text escrit el 22 d’agost de 2011.

divendres, 19 d’agost de 2011

Enquestes i delictes

El passat 28 de juliol el conseller d’Interior va presentar els resultats de l’enquesta de seguretat pública; la dada principal, destacada per la majoria dels mitjans de comunicació, va ser que un de cada cinc catalans havia estat víctima d’un delicte durant l’any 2010. Així doncs és evident que aquesta enquesta només valora determinats tipus de delictes i no inclou episodis de corrupció política o casos com el del Palau de la Música que, si haguessin estat avaluats, donarien un resultat del cent per cent pel que fa a la victimització de la població.

Carta publicada a El Punt/Avui (14/08/2011).

dissabte, 13 d’agost de 2011

Res personal, són els negocis


No picaven. Malgrat les seves absurdes i inútils pregàries a vés a saber quina verge, els peixos no es deixaven entabanar. Vaig deixar enfonsar dissimuladament la meva canya a l’aigua i, acte seguit, vaig treure la pistola de sota l’aixella. El tenia davant meu, oferint-me el seu clatell nu, incapaç de sospitar que li quedaven pocs segons per morir. L’últim any, la seva vida havia anat indissolublement lligada a la de la seva mare; feia dos mesos, per tant, que vivia de propina.


Va sonar com una semicorxera, que és com sempre sonen els trets quan només se’n dispara un: ràpids i secs, seguits d’un silenci buit a l’espai que fa esfereir fins i tot als que hi estem avesats. Tal i com m’havien ordenat, vaig desfer-me del cos allà mateix; la versió dels fets seria que s’havia ofegat al desequilibrar-se la barca i que el llac se l’havia empassat sense deixar-ne rastre.


Vaig netejar els pocs esquitxos de sang que hi havia a la barca i, per tal d’enllestir-ho ràpid, vaig llençar la sàssola a l’aigua, ja que també s’havia tacat. Volia marxar d’allà ben de pressa, doncs un no-sé-què dins el meu estómac m’empenyia gairebé a la fugida del lloc de l’execució. Al capdavall, matar un amic mai m’ha estat fàcil. Malgrat tot, no sé si van ser les presses o els nervis, però el cas és que vaig trigar més del compte; el maleït motor de la barca es resistí uns minuts a engegar-se.


Quan arribava a l’embarcador vaig veure en Michael, dret i encarat al llac, darrere l’àmplia galeria de finestrals opacs del menjador. A contrallum semblava un clixé fotogràfic. No seria fins anys més tard que m’adonaria que l’autèntica fotografia d’aquell dia la tindria gravada per sempre al seu cervell, una fotografia on hi apareixia la meva mà sostenint una pistola i que, per ordre seva, matava el seu germà. 


No hi havia res personal, eren els negocis, Fredo.

Conte escrit el 27 de febrer de 2007.
Relat finalista del Repte 214, el tema del qual era La màfia.
Revisat el 10 d’agost de 2011.


dilluns, 1 d’agost de 2011

A cal sastre


– No ens ho podeu fer això! Mira, fa un mes ja vam perdre el nostre proveïdor de boles i cadenes d’acer, i això que teníem un bon grapat d’accions de la companyia. Però clar, van arribar uns alemanys, ens van llençar una OPA hostil i per més que nosaltres cridàvem que no estàvem pas d’acord en vendre, com que ningú ens veia ni ens sentia vam haver d’aguantar-nos. Ara, enlloc d’espantar la gent amb el soroll de l’acer, ens hem de conformar a fer una mica de fressa cridant “cataclong, cataclong” pels passadissos. En fi, ben ridícul tot plegat. I ara ens sortiu vosaltres amb aquesta. És que no t’entenc, de debò, on està el problema? No t’hem pagat sempre religiosament? No heu estat vosaltres i els vostres avantpassats els nostres sastres des de fa generacions i generacions? Potser és veritat que no us fem confeccionar vestits per a nosaltres gaire sovint, però entre que la família no creix gaire i que la vostra tela és d’una qualitat excel·lent, tampoc necessitem més. Mira, doblem el número d’encàrrecs i tots contents. Què et sembla?

– Que no, que no pot ser! Si ho faríem encantats, però estem rebent pressions de massa amunt com per no haver de cedir.

– Però que no veus que si trenquem aquesta ancestral relació comercial, nosaltres ens quedarem en pilota picada? On vols que trobem ara un nou sastre que no tingui por dels fantasmes? Ja ho tinc, farem una cosa: tu em dius qui us està pressionant i nosaltres provarem de raonar-hi, sense males intencions i amb plena voluntat d’acord.

– No, impossible! M’enviarien de pet a l’infern! No em puc permetre perdre un client com ell, ni per la part econòmica ni per les represàlies que podria arribar a patir si em negués a vestir-lo.

– Però, estimat amic... Qui collons és aquest paio que et provoca aquesta cagarel·la? Tranquil, que no li farem res. Si hem de renunciar als teus serveis, ho farem, però si sabem qui és potser et podrem entendre millor. A més a més, ara ja em pica la curiositat.

– El Papa, hòsties, el Papa de Roma. I mutis i a la gàbia o em tallen el coll!

– Amb l’església hem topat!

Conte escrit el 29 d’abril de 2007.
Revisat el 30 de juliol de 2011.