diumenge, 26 de juny de 2011

Pla B


Hi ha dues coses que han quedat ben demostrades des de l’aparició de les primeres civilitzacions; una: que la història es pot manipular segons l’interès propi de cadascú; i dues: la comptabilitat és interpretable de moltes maneres diferents. Partint d’aquesta base, els partits polítics que estan a l’oposició i que aspiren a governar farien bé de cobrir-se les espatlles i, a banda de redactar el seu programa, seria interessant que presentessin públicament un pla alternatiu. Si el desconeixement de la llei no eximeix el ciutadà del seu compliment, és igual d’injustificable defugir el propi programa polític amb la justificació que els comptes esperats eren uns altres.

Carta publicada a El Punt/Avui (19/05/2011) i La Vanguardia (20/05/2011).

dijous, 16 de juny de 2011

Reflexions d’exfumador


Avui fa dos mesos que no fumo i, com és de suposar, me’n sento més que orgullós. Dos mesos que, dit d’altra manera, són el mateix que vuit setmanes i mitja o seixanta-un dies, que són una mostra de les diferents unitats amb les que he comptat per tal d’animar-me (sortosament no m’ha calgut arribar a utilitzar hores, minuts i segons). Ara bé, això no significa que, com a fumador que he estat durant més de vint anys, no recaigui la setmana que ve. Es farà tot el possible perquè no sigui així, però els que han passat per aquest procés ja saben que el poder del cigarret és molt gran.

Malgrat que m’arrisco a contradir el títol d’aquest text, la veritat és que no sé si encara em puc considerar un exfumador o, com li vaig sentir dir a un conegut, de moment només sóc un fumador que no fuma. Potser el fumador que no fuma és aquella persona que, tot i haver deixat el tabac, no ha aconseguit encara deshabituar-se’n i, amb certa freqüència (que estic convençut que disminuirà amb el temps) reviu situacions o moments en els que fumaria un cigarret amb delit.

Amb tot, és probable que, avui en dia, la motivació d’un fumador qualsevol per deixar de fumar sigui més alta que temps enrere, i en això hi tenen molt a dir les noves lleis antitabac que s’han aprovat aquests darrers anys. El fet de no poder fumar a la feina, als bars i restaurants i, en general, a qualsevol lloc tancat, afavoreixen, com a mínim, la reducció del consum. Això no treu, però, que aquesta llei sigui més pròpia d’un estat autoritari que no pas d’un de democràtic, com a mínim pel que fa a bars i restaurants, ja que, fins llavors, el no fumador podia lliurement entrar o no a un bar on es permetés fumar. Que hi hagués més bars permissius amb el tabac que no pas aquells on se’n prohibia el consum era un clar indicador del perfil de la clientela i de la poca força que els no fumadors han exercit com a col·lectiu. Això és precisament el que es pregunten a dia d’avui molts propietaris de bars: on són els no fumadors, que ni amb mitjanes a un euro entren als bars?

Un altre motiu pel qual és possible que el fumador es replantegi el seu hàbit és l’econòmic. Encara que algunes batalles entre marques tabaqueres esmorteeixin els increments de preus transitòriament, fumar és i serà cada cop més car. Hi ha gent partidària d’apujar el tabac encara més ja que, asseguren, les malalties causades per aquesta droga li surten caríssimes al sistema sanitari públic. De l’altra banda els responen que, amb els impostos que hi ha en cada paquet, tenen els tractaments més que pagats. Aquest és un debat en el que m’hi he trobat unes quantes vegades i la conclusió que n’he tret és que tots parlàvem per parlar: ningú sabia quin tant per cent del preu del paquet de tabac corresponien a impostos, ni tampoc ningú coneixia quant podria costar el tractament per un càncer de pulmó, per esmentar una de les moltes malalties que pot causar el tabac.

I aquest debat esmentat en el paràgraf anterior ha estat el detonant que, en realitat, m’ha dut a escriure aquesta reflexió. Tots aquells fumadors que es van iniciar en l’hàbit durant l’adolescència i ho deixen al cap de quinze o vint anys haurien de rebre, com a mínim, un petit reconeixement per part de l’Estat, ni que sigui la medalla de llauna d’amor involuntari a la pàtria. Al capdavall, hauran pagat un fotimer d’impostos durant anys i segurament no necessitaran tractaments especials per malalties provocades pel tabaquisme. 

Text escrit el 16 de juny de 2011.

dissabte, 11 de juny de 2011

Remeis miraculosos


El dia del mercat ambulant d’un poble qualsevol arriba un venedor ambulant disposat a revolucionar-ho tot:

– Senyores i senyors! Nenes i nens! Àvies i avis! Vilatanes i vilatans! Habitants d’aquest preciós poble! Us porto el millor gènere que hagueu vist mai! Aquest cop no es tracta ni de roba interior, ni de camises ni tampoc de corbates. Aneu-les a comprar a la camioneta del Jofre si en voleu! Si esperàveu plats, gots, olles o cassoles per trencar, res de res, em sap greu. El Jacint té les millors, us ho ben juro! Si el que busqueu és menjar, aneu a la parada del Xesco que ell és qui ven ara els meus tomàquets, enciams i tota la fruita que vulgueu. Nois! Si el que espereu és poder comprar alguna joia per la vostra xicota, heu vingut en mal dia! No tinc ni arracades, ni anells i encara menys collarets. Voleu saber el que us porto, oi? Oi que ho voleu saber? Sí? Doncs us ho diré: és el darrer crit en ciència i medicina, les pastilles i els xarops que us ajudaran a ser definitivament feliços! No, no marxeu, quedeu-vos aquí i no perdeu aquesta oportunitat, que parlo seriosament, no us entabano pas. Aquests remeis vénen directament dels millors laboratoris dels països més avançats. I quins són aquests remeis, us deveu preguntar, no? Són els remeis que enaltiran la humanitat sencera! Els remeis que faran d’aquest món un lloc millor! Els remeis que passaran a la història com la revolució més gran mai viscuda! Ara us els ensenyo, no patiu. Aquí hi tenim el xarop de la força de voluntat; ja no hi ha excuses per als fumadors que ho volen deixar! Les pastilles de la perseverança; no us rendireu mai més, sigui quin sigui l’obstacle a superar, paraula! Les càpsules del coneixement i la intel·ligència; preneu-les i gaudiu del saber i la cultura com mai hauríeu imaginat! En voleu més? Doncs n’hi ha més! De força física, de valor, de maduresa mental i seny, d’eficàcia i eficiència (atenció que les tinc d’oferta aquestes! Dos per un!). Veniu, veniu ben ràpid si no voleu quedar-vos-en sense! Que ja me les prenen de les mans!
Un home ullerós i amb aspecte fatigat sorgeix de la multitud incrèdula i s’atreveix a apropar-s’hi. A cau d’orella li diu al venedor:

– Escolta, perdona... i pastilles d’il·lusió no en tens?

– Ui! Doncs no, ho sento. Però el dia que surti al mercat, aquí les tindràs. No en dubtis pas!

– Gràcies. Només cal esperar que arribin a temps...

Conte escrit el 30 de juny de 2006.
Revisat el 7 de juny de 2011. 

dilluns, 6 de juny de 2011

E-mail al president

(Correu electrònic perdut al disc dur de l’ordinador i trobat fa pocs dies)

-----Mensaje original-----
De: Maurici Capdet Mateu 
Enviado el: lunes 31 de enero de 2000 16:55
Para: 'presidentpujol@presidencia.gencat.es'
Asunto: Dia 29 de Febrer i altres festius

Senyor president, 

Segurament pensarà que això que li escric, si és que vostè ho arriba a llegir, és una bajanada. Però potser no ho és tant si es medita amb sentit comú. No ha pensat mai en que la distribució dels dies festius és nefasta? I si la Setmana Santa cau tan tard com aquest any 2000 la situació s'agreuja molt més. Només donant un cop d'ull al calendari es pot observar que el quart trimestre de cada any hi ha dies festius (i ponts si es té la sort de tenir-los) cada dos per tres. En canvi ara, des de gener fins la tercera setmana d'abril no hi ha un sol dia de descans extra.

Per altra banda, tenint en compte que només tenim un 29 de febrer cada quatre anys, vostè troba lògic i coherent que s'hagi de treballar aquest dia? Cada any celebrem el Nadal, Sant Esteve, cap d'any, Sant Joan, la castanyada, Setmana Santa i un reguitzell de festes més. El dia 29 de febrer hauria de ser festiu en els dos sentits de la paraula: festiu per no laborable i festiu per festa (grans festes s'haurien de celebrar aquest dia!).

No en tinc ni idea si aquest tema és a les seves mans, però ja que tinc la ocasió d'enviar-li un mail, he cregut que era important fer-li saber la meva opinió, amb la qual coincideixen moltes persones, en pot està ben segur.

Doncs res més. Moltes gràcies i el saluda atentament,

Maurici Capdet Mateu

Enviat i esperant resposta…

dimecres, 1 de juny de 2011

(In)Capacitats

Conte guanyador del 22è Premi de narrativa breu d'Artesa de Segre. Artesa de Segre, 2011.


El cec, el sord i el mut surten del restaurant on han sopat, disposats a gaudir d’una nit de festa fins que surti el sol. Es dirigeixen a una parada de taxis que hi ha tot just a l’altra banda del carrer, però l’única cosa que troben és un cartell immens enganxat sobre un senyal de trànsit que informa que hi ha vaga de taxistes. Veient que no els queda cap més remei decideixen agafar el metro, ja que cap dels tres vol tenir problemes amb els controls d’alcoholèmia per si es pren una copa de més.

Sortosament per a ells, topen amb un conductor amable que els veu córrer per les escales i aguanta les portes obertes un parell de segons més. Un cop ja són dins del tren caminen uns metres fins arribar al segon vagó. El cec i el mut es recolzen en una de les portes oposades a les que donen a l’andana, mentre que el sord es col·loca davant seu i s’agafa a la barra metàl·lica més pròxima per tal de mitigar el vaivé del metro.

– A veure què cau avui –diu el mut, fregant-se les mans–. Que la setmana passada vosaltres dos vau triomfar, però jo en fa quatre que no em menjo ni les engrunes. He de tallar aquesta mala ratxa com més aviat millor. O això o em faig monjo!

– Ja saps que això és com una loteria –diu el cec–. Aquest –assenyalant el sord amb el polze– porta dos caps de setmana seguits amb dos autèntics monuments.

– No em puc queixar, la veritat sigui dita. Però la que estava bona de debò va ser aquella rossa que et vas lligar tu fa quinze dies. Déu meu, quina dona! Tenia les corbes més perfectes que he vist en molt de temps –diu acompanyant-se d’un sinuós moviment de les mans.

– Prou, prou, que m’esteu fotent calent només de pensar-hi. Com es nota que vosaltres no aneu tan carregats.

– Doncs canviem de tema –diu el sord–, que després ja tindrem estona per escalfar-nos. Digues –dirigint-se al mut–, com t’ha anat aquella reunió amb els clients japonesos?

– Bé, molt bé, els he deixat a tots bocabadats. M’hi jugo el coll a que aconseguirem el contracte. I si és així, m’enduré la comissió més elevada que mai s’hagi abonat a l’empresa.

– N’estic segur –diu el cec–, perquè amb l’oratòria que tens i que, a més a més, coneixes bé el producte, pocs se’t deuen resistir.

– Últimament se’m resisteixen les dones!

– Tranquil, que estic convençut que això canviarà aquesta nit –diu el cec, donant-li un cop de colze amistós.

– I tu, què? Ja heu acabat de gravar el documental? –diu el mut.

– Tot just ahir –respon el cec–. El rodatge ha estat un autèntic estrès, però el documental farà parlar, ja us ho dic ara. Ha estat molt bé, una experiència molt gratificant, amb llibertat absoluta per provar tota mena d’enquadraments. Dóna gust poder treballar així.

– De què vas dir que tractava el documental? –pregunta el sord.

– De la prostitució de dones estrangeres. El tema és per flipar en colors. Hi ha una màfia darrere que no us podeu ni imaginar. Les utilitzen com volen i les tracten com la merda, i em callo coses molt pitjors. És increïble que les autoritats no hi intervinguin.

– Jo agafaria els proxenetes i tota aquesta gentussa de merda i, abans d’engarjolar-los, els fotria tal reguitzell d’hòsties que se’ls passarien per sempre més les ganes d’explotar dones –diu el mut.

– T’ajudo encantat.

– Es mereixen una pallissa i molt més. Són pura escòria.

Callen durant uns instants, cadascú amb la mirada perduda cap a una banda diferent. Tornen a la realitat quan arriben a l’estació següent i entra una noia mulata que fa tallar la respiració: alta, ulls foscos, una cabellera negra i arrissada, unes cames que no s’acaben mai i uns llavis molsuts i suggerents. S’asseu al seient que hi ha just al costat de la porta per on acaba de pujar al vagó. Tots tres intenten dissimular les mirades, però el generós escot que deixa entreveure uns pits voluptuosos i la minifaldilla que no arriba a mitja cuixa els ho posa difícil. El sord és el primer a adonar-se’n de l’estat catatònic en què es troben i reprèn la conversa de nou.

– Ei, per cert, demà compreu el diari, que surt la meva última crítica musical.

– Del concert d’abans d’ahir? –diu el mut.

– Sí. Va ser impressionant, ho haguéssiu hagut de veure. Aquesta gent s’hi deixa la pell a l’escenari i, cosa estranya avui en dia, inverteixen el que calgui per tal d’aconseguir el millor so possible. Això té molt mèrit si tenim en compte que toquen en estadis grans, que mai ofereixen gaires possibilitats per a una bona acústica.

– Tu t’ho saps muntar bé, eh? –torna a dir el mut.

– No em queixo pas. Tinc plena llibertat a l’hora de fer la meva feina.

– I quan tens el proper concert?

– Doncs demà mateix –somriu el sord–. Ei –dirigint-se al cec–, podries dissimular una miqueta més, no?

– És que em recorda les noies que surten al documental. Almenys aquesta sembla que ha tingut més sort.

– Qui sap, potser la sort la tenim nosaltres i ens la trobem a la mateixa discoteca –diu el mut amb una mitja rialla–. Ho sabrem d’aquí a tres parades. S’admeten apostes.

Arriben a la següent estació. Les portes s’obren de nou i per la cua del metro entren dos caps rapats que no tenen res més per afaitar-se. Avancen amb decisió, amb cara de pocs amics i llençant mirades d’intimidació a tort i a dret. Acaben la cervesa que porten i fan esclatar l’ampolla contra el terra. Finalment, arriben a l’alçada de la noia mulata, a qui trien com a víctima.

– Ei, mira, què tenim aquí: una mala puta negra! Torna a l’Àfrica! Aquest no és el teu país, aquí sobres, desgraciada de merda! A què has vingut aquí? –l’agafa amb força per la barbeta– A que et prenyi un blanc i així poder aconseguir els papers, oi? Puta més que puta, tens sort que anem amb presses perquè, sinó, t’enculava fins que rebentessis. O potser no, perquè estic segur que encara li trobaries el gust, porca fastigosa! T’han follat mai pel cul, negra? Segur que sí. És impossible que una puta com tu el tingui verge. Però no em faràs caure a la teva trampa, no; no tindràs l’honor de tenir una polla blanca per a tu, malparida immigrant!

El mut ho contempla tot estupefacte, però no gosa dir ni una sola paraula. El cec gira el cap a un costat i clava la mirada a terra tot fregant-se primer l’ull dret i després l’esquerre. El sord, d’esquenes a la noia, no para de gratar-se el cabell darrere l’orella.

– Anem, anem, que encara t’hauràs de desinfectar després de tocar aquesta puta negra vomitiva.

– Puta!

La deixen estar i marxen fins al principi del primer vagó. Finalment, el metro arriba a l’estació següent. Els caps rapats baixen i enfilen ràpidament les escales mecàniques mentre criden proclames feixistes. El mut, el sord i el cec esperen uns segons i no surten del vagó fins que sona el xiulet de tancament de portes. Retrocedeixen fins a la meitat de l’andana i consulten el mapa de la zona, malgrat saber perfectament on van. Al cap d’un moment, quan el metro desapareix dins del túnel, es dirigeixen cap a la sortida sense dir-se res.

Conte escrit el 20 de setembre de 2009.
Revisat el 2 de març de 2011.