Conte guanyador del 22è Premi de narrativa breu d'Artesa de Segre. Artesa de Segre, 2011.
El cec, el sord i el mut surten del restaurant on han sopat, disposats a gaudir d’una nit de festa fins que surti el sol. Es dirigeixen a una parada de taxis que hi ha tot just a l’altra banda del carrer, però l’única cosa que troben és un cartell immens enganxat sobre un senyal de trànsit que informa que hi ha vaga de taxistes. Veient que no els queda cap més remei decideixen agafar el metro, ja que cap dels tres vol tenir problemes amb els controls d’alcoholèmia per si es pren una copa de més.
Sortosament per a ells, topen amb un conductor amable que els veu córrer per les escales i aguanta les portes obertes un parell de segons més. Un cop ja són dins del tren caminen uns metres fins arribar al segon vagó. El cec i el mut es recolzen en una de les portes oposades a les que donen a l’andana, mentre que el sord es col·loca davant seu i s’agafa a la barra metàl·lica més pròxima per tal de mitigar el vaivé del metro.
– A veure què cau avui –diu el mut, fregant-se les mans–. Que la setmana passada vosaltres dos vau triomfar, però jo en fa quatre que no em menjo ni les engrunes. He de tallar aquesta mala ratxa com més aviat millor. O això o em faig monjo!
– Ja saps que això és com una loteria –diu el cec–. Aquest –assenyalant el sord amb el polze– porta dos caps de setmana seguits amb dos autèntics monuments.
– No em puc queixar, la veritat sigui dita. Però la que estava bona de debò va ser aquella rossa que et vas lligar tu fa quinze dies. Déu meu, quina dona! Tenia les corbes més perfectes que he vist en molt de temps –diu acompanyant-se d’un sinuós moviment de les mans.
– Prou, prou, que m’esteu fotent calent només de pensar-hi. Com es nota que vosaltres no aneu tan carregats.
– Doncs canviem de tema –diu el sord–, que després ja tindrem estona per escalfar-nos. Digues –dirigint-se al mut–, com t’ha anat aquella reunió amb els clients japonesos?
– Bé, molt bé, els he deixat a tots bocabadats. M’hi jugo el coll a que aconseguirem el contracte. I si és així, m’enduré la comissió més elevada que mai s’hagi abonat a l’empresa.
– N’estic segur –diu el cec–, perquè amb l’oratòria que tens i que, a més a més, coneixes bé el producte, pocs se’t deuen resistir.
– Últimament se’m resisteixen les dones!
– Tranquil, que estic convençut que això canviarà aquesta nit –diu el cec, donant-li un cop de colze amistós.
– I tu, què? Ja heu acabat de gravar el documental? –diu el mut.
– Tot just ahir –respon el cec–. El rodatge ha estat un autèntic estrès, però el documental farà parlar, ja us ho dic ara. Ha estat molt bé, una experiència molt gratificant, amb llibertat absoluta per provar tota mena d’enquadraments. Dóna gust poder treballar així.
– De què vas dir que tractava el documental? –pregunta el sord.
– De la prostitució de dones estrangeres. El tema és per flipar en colors. Hi ha una màfia darrere que no us podeu ni imaginar. Les utilitzen com volen i les tracten com la merda, i em callo coses molt pitjors. És increïble que les autoritats no hi intervinguin.
– Jo agafaria els proxenetes i tota aquesta gentussa de merda i, abans d’engarjolar-los, els fotria tal reguitzell d’hòsties que se’ls passarien per sempre més les ganes d’explotar dones –diu el mut.
– T’ajudo encantat.
– Es mereixen una pallissa i molt més. Són pura escòria.
Callen durant uns instants, cadascú amb la mirada perduda cap a una banda diferent. Tornen a la realitat quan arriben a l’estació següent i entra una noia mulata que fa tallar la respiració: alta, ulls foscos, una cabellera negra i arrissada, unes cames que no s’acaben mai i uns llavis molsuts i suggerents. S’asseu al seient que hi ha just al costat de la porta per on acaba de pujar al vagó. Tots tres intenten dissimular les mirades, però el generós escot que deixa entreveure uns pits voluptuosos i la minifaldilla que no arriba a mitja cuixa els ho posa difícil. El sord és el primer a adonar-se’n de l’estat catatònic en què es troben i reprèn la conversa de nou.
– Ei, per cert, demà compreu el diari, que surt la meva última crítica musical.
– Del concert d’abans d’ahir? –diu el mut.
– Sí. Va ser impressionant, ho haguéssiu hagut de veure. Aquesta gent s’hi deixa la pell a l’escenari i, cosa estranya avui en dia, inverteixen el que calgui per tal d’aconseguir el millor so possible. Això té molt mèrit si tenim en compte que toquen en estadis grans, que mai ofereixen gaires possibilitats per a una bona acústica.
– Tu t’ho saps muntar bé, eh? –torna a dir el mut.
– No em queixo pas. Tinc plena llibertat a l’hora de fer la meva feina.
– I quan tens el proper concert?
– Doncs demà mateix –somriu el sord–. Ei –dirigint-se al cec–, podries dissimular una miqueta més, no?
– És que em recorda les noies que surten al documental. Almenys aquesta sembla que ha tingut més sort.
– Qui sap, potser la sort la tenim nosaltres i ens la trobem a la mateixa discoteca –diu el mut amb una mitja rialla–. Ho sabrem d’aquí a tres parades. S’admeten apostes.
Arriben a la següent estació. Les portes s’obren de nou i per la cua del metro entren dos caps rapats que no tenen res més per afaitar-se. Avancen amb decisió, amb cara de pocs amics i llençant mirades d’intimidació a tort i a dret. Acaben la cervesa que porten i fan esclatar l’ampolla contra el terra. Finalment, arriben a l’alçada de la noia mulata, a qui trien com a víctima.
– Ei, mira, què tenim aquí: una mala puta negra! Torna a l’Àfrica! Aquest no és el teu país, aquí sobres, desgraciada de merda! A què has vingut aquí? –l’agafa amb força per la barbeta– A que et prenyi un blanc i així poder aconseguir els papers, oi? Puta més que puta, tens sort que anem amb presses perquè, sinó, t’enculava fins que rebentessis. O potser no, perquè estic segur que encara li trobaries el gust, porca fastigosa! T’han follat mai pel cul, negra? Segur que sí. És impossible que una puta com tu el tingui verge. Però no em faràs caure a la teva trampa, no; no tindràs l’honor de tenir una polla blanca per a tu, malparida immigrant!
El mut ho contempla tot estupefacte, però no gosa dir ni una sola paraula. El cec gira el cap a un costat i clava la mirada a terra tot fregant-se primer l’ull dret i després l’esquerre. El sord, d’esquenes a la noia, no para de gratar-se el cabell darrere l’orella.
– Anem, anem, que encara t’hauràs de desinfectar després de tocar aquesta puta negra vomitiva.
– Puta!
La deixen estar i marxen fins al principi del primer vagó. Finalment, el metro arriba a l’estació següent. Els caps rapats baixen i enfilen ràpidament les escales mecàniques mentre criden proclames feixistes. El mut, el sord i el cec esperen uns segons i no surten del vagó fins que sona el xiulet de tancament de portes. Retrocedeixen fins a la meitat de l’andana i consulten el mapa de la zona, malgrat saber perfectament on van. Al cap d’un moment, quan el metro desapareix dins del túnel, es dirigeixen cap a la sortida sense dir-se res.
Conte escrit el 20 de setembre de 2009.
Revisat el 2 de març de 2011.
