dimecres, 26 de gener del 2011

Job (o l’enciclopèdia esportiva)

A Ramón de Aza

Abans que arribessin, a l’Albert li feia molta il·lusió que un dels seus millors amics i la seva nova xicota anessin a passar uns dies a la casa que els seus pares tenen a Matanguera (un petit poble de l’interior amb les diversions justes: una piscina i un únic bar amb un televisor de dimensions gegantines). Havia preparat un munt d’excursions per la comarca, però no comptava amb que a la parella se’ls enganxessin tant els llençols (i sort de les parets gruixudes, es deia l’Albert), i s’estimessin més la vida tranquil·la de piscina i bar. S’aixecaven gairebé a l’hora de dinar, es quedaven davant el televisor del saló durant les hores més caloroses de la tarda, anaven a la piscina fins que tancaven, i d’allà cap al bar.

I era al bar on l’Albert ho passava pitjor. Allà es trobava amb els amics del poble, que se’n reien d’ell contínuament. “Albert, qui ha guanyat la medalla de bronze d’esgrima masculina en floret?”. “Albert, quantes medalles de plata ha aconseguit fins ara Bolívia?”. “Albert, com es deia l’antepenúltim portador de la torxa?”. “Albert, en quines disciplines de rem competeix Itàlia?”. “Albert, la corona de llorer que els posen als guanyadors, és natural o artificial?”.

El més curiós del cas és que l’Albert, que fins llavors mai li havia importat gaire el món de l’esport, sabia totes i cadascuna de les respostes. Dia rere dia, assegut en una taula del bar, i amb el seu amic i la xicota a l’altra banda, l’Albert seguia les competicions dels jocs olímpics amb un interès inusitat pel televisor que penjava del sostre.

No obstant això, l’excés d’esport li va acabar passant factura, tant físicament com mental. El mal de coll incipient dels primers dies es va acabar convertint en una forta torticoli, i les preguntes que li feia la gent del poble van pujar de to: “Albert, saps què? M’han dit que l’esport és un bon substitutiu del sexe!”. “Albert, no t’ho prenguis malament, però vols dir que no et posa calent això de mirar les olimpíades?”.

Finalment, un dia abans de la cerimònia de clausura, la tensió muscular i mental acumulada va poder més i l’Albert va esclatar:

– Prou, ja n’hi ha prou! Voleu deixar de morrejar-vos i de fotre-us mà d’una punyetera vegada? Collons, que porteu així una setmana! I tu, porc, baixa-li la samarreta, que se li veu la teta!

Conte escrit l’11 d’octubre de 2008.
Revisat el 26 de gener de 2011.

dijous, 20 de gener del 2011

L’altre jardí de l’Edèn

S’estranya de veure un dragonet cavalcant sobre un tros de reixa rovellada i punxant com una espina. Si el seu cervell no el traeix una vegada més, creu recordar que és un animal esquiu al fred. És hivern, i tot i que la neu es va fondre dies enrere, el jardí continua igual de bonic.

Des de la seva càlida habitació, taciturn i endormiscat, observa les persones que passegen tranquil·lament pel jardí. D’altres estan assegudes als bancs mentre comparteixen una estona agradable amb aquells que estimen; fins i tot n’hi ha un parell que es petonegen. Més amunt, veu un company seu estirat al terra; està aprofitant els febles raigs de sol a la vegada que s’omple els pulmons d’aquest aire fred i purificador. A tots ells els mira amb melancolia i una petita dosi d’enveja.

Coneixia a la perfecció les sensacions que un sentia al jardí. Ell hi havia passat tardes molt reconfortants anys enrere. Ara és incapaç de recordar-les amb detall, però, malgrat la letargia en la que porta sumit tant temps, sap que el jardí dóna vida, obre camins d’esperança, fa créixer les il·lusions i, sobretot, et desperta. Ho veu cada dia en les cares dels seus amics quan tornen.

Esbossa un lent somriure sarcàstic quan pensa que ell ja fa molt temps que està hivernant. Desenganxa els dits de la reixa de l’habitació i se’n va cap al menjador. És l’hora del berenar i de la medicació. Els minuts de lleugera lucidesa s’han acabat.

Conte escrit el 6 de novembre de 2006.
Relat guanyador del Repte 183, el tema del qual era Paradís personal
Revisat el 20 de gener de 2011.

dijous, 13 de gener del 2011

El legislador valent


Diu la llegenda que hi va haver un legislador valent (i conseqüent). Tot i que fumava, va ser un ferm defensor de la llei antitabac que protegia els fumadors passius. Ell, però, va voler anar més enllà i va iniciar una lluita contra tota mena de fums. Va promoure iniciatives contra qualsevol tipus d’aparcament cobert (particulars, grans magatzems, aparcament municipals...), ja que la concentració de partícules químiques que s’hi produïa era inacceptable. Va dissenyar un pla urbanístic en el que s’inutilitzaven tots els carrils de circulació propers als parcs infantils. Però, abans de poder seguir amb més mesures, el van fer dimitir. En el seu últim acte públic, el dia abans d’un gran premi de Fórmula 1, el van dur a concedir quantioses subvencions a les fàbriques automobilístiques.


Carta-relat enviada a La VanguardiaAvui, El Punt i Ara. Primera carta no publicada (de vuit enviades) en dos anys. Deu ser pel format de relat...

divendres, 7 de gener del 2011

Juli C.

Quan arriba a la sala no el veu, però una infermera li diu que porta una bona estona voltant pel jardí. Abans de dirigir-se cap allà, la mare li demana al seu fill que es quedi on és fins que ella l’avisi; amb el seu marit les coses s’han de fer a poc a poc i amb molta cura. És el primer cop que el seu fill l’acompanya. Acaba de tornar del sud de la Xina després d’una estada de nou mesos.
El troba assegut en un banc on hi toca el sol, enfeinat amb una branca i un munt de fulles. Quan s’asseu al seu costat s’adona que el que té entre mans recorda vagament a una corona de fulles de llorer.

– Hola, Juli. Com va tot?

– Oh! Hola, estimada Cleopatra! Com estàs? No saps quant t’he arribat a enyorar! Has vist? Avui la meva guàrdia pretoriana m’ha permès sortir al jardí. Potser és arriscat, perquè tinc enemics per tot arreu, però sabent que ells són a prop, em sento segur. El que segueixo sense entendre és el color del seu uniforme; per què vesteixen amb túnica blanca en lloc del seu bell i imponent escarlata? He parlat amb un d’ells i m’ha dit que són coses de la moda. Qui sap, potser té raó. Però bé, això és igual; el que compta és que siguin eficients en la seva tasca de protecció del Cèsar.

– Estic molt contenta que et deixin sortir. Ja va bé que et toqui una mica el sol.

– Oi que sí? A més, avui m’han dit que aquest matí ha començat la primavera, l’època de l’any que més m’agrada. El dia que mori, espero que sigui a la primavera; així marxaré d’aquest món contemplant aquest esclat de vida tan impressionant.

– No hi pensis en això, que encara falta molt temps. I doncs, què estaves fent?

– Una corona! Què et sembla? Com que per aquí no he vist que hi hagi artesans, me l’he hagut de fer jo mateix. Creus que és prou digna per a un Cèsar com jo?

– És molt bonica, Juli, però ja t’he dit unes quantes vegades que tu no ets Juli Cèsar ni jo sóc Cleopatra. Tu ets en Juli Camats, el meu marit; que no ho recordes? Bé, no passa res. Saps què? Avui et porto una sorpresa que segur que t’agradarà: hi ha algú que ha vingut a veure’t. El teu fill és allà dins, a la sala de jocs, i té moltes ganes d’abraçar-te.

– Vols dir que ha vingut el Tomeu? El nostre Ptolomeu? Ja deu estar fet tot un home!

– Juli, no tenim cap fill que es digui Tomeu, i encara menys Ptolomeu. És el Jiang. El veus? És a a la porta. Espera, que el crido.

Però quan el Juli veu arribar el fill que van adoptar a la Xina fa trenta anys, fuig corrents, dominat pel pànic i la histèria. Finalment, després que les infermeres l’agafin i l’aconsegueixin calmar, el Juli els diu a crits que no vol veure aquell home; està convençut que és un assassí i, com a tal, no pot ser fill seu. 

Conte escrit el 10 de gener de 2007.
Revisat el 7 de gener de 2011.