dimarts, 28 de desembre de 2010

Amor sobreexcitat


– Miri, doctor...

– No, home, no! Li agraeixo la deferència però no m’afalagui, per favor. Ja sap vostè que jo no sóc pas metge ni tinc cap doctorat en res.

– A mi això m’és igual. Fins ara, vostè ha estat l’únic professional que em comprèn i que m’ajuda a tirar endavant, així que, ho vulgui o no, per a mi vostè serà el meu doctor, que n’hi ha molts que en són i d’altres que s’ho fan dir, i no li arriben ni a la sola de la sabata. Això li ho asseguro jo, com Jeroni Matarrel em dic!

– Bé, si ho prefereix així, digui’m doctor, però això ha de quedar entre nosaltres. Queda entès?

– No es preocupi, doctor, que d’aquí on estem no en sortirà res. Li dono la meva paraula.

– D’acord, gràcies. Per cert, què li passa a l’ull esquerre?

– Res de nou, un tic que de tant en tant em ve i que, tal i com ha vingut, marxarà. Ja fa molt temps que em passa això, cada quatre o cinc mesos sol aparèixer. Em dura uns dies o, a tot estirar, un parell de setmanes; ja hi estic avesat. No es preocupi per això, doctor.

– Com vostè vulgui. I així, com han anat les coses aquests darrers quinze dies, senyor Matarrel?

– Doncs no han millorat gens ni mica. És més, el tema va de cap a caiguda. Cada dia que passa està més aixafada, sense força, sense esma. Miri que jo enraono amb ella, com em va dir vostè, amb suavitat i tendresa, però no hi ha manera, continua fluixa fluixa. Fa pena veure-la, de debò.

– Ja va provar amb les vitamines que li vaig recomanar?

– I tant que sí! Hi va haver un parell de dies, durant els que em vaig estimar més no importunar-la gaire i deixar-la tranquil·la a fi de no esgotar-la, que la pobra semblava que revifava però, quan hi vaig tornar a parlar, altre cop se’m va ensopir. A vegades tinc la sensació que li faig més bé que mal. Em té molt preocupat, doctor.

– Perdoni si la pregunta és de calaix, i cregui’m que no el vull pas ofendre, però ja beu prou? Potser ens trobem amb un problema de deshidratació.

– No en dubti, doctor, no en dubti gens ni mica. Li ho juro pel meu honor. I no es preocupi, que vostè no m’ofèn mai.

– Gràcies, li agraeixo la cortesia. A veure, seguim. Suposo que procura que li toqui l’aire i una mica de sol, oi? Ja sap que, quan s’està fumut, una mica de sol i aire fresc ajuda a revifar considerablement.

– També, doctor, també. Després de dinar sempre li toca aquell solet d’hivern tan agradable de mitja tarda, quan tots dos ens fem companyia a la terrassa.

– Molt bé. Parlem de vostè, ara. Encara segueix prenent-se la cafetera de dotze tasses per esmorzar? I no ha provat de reduir, ni que sigui una mica, el nombre de cigarrets que s’arriba a fumar cada dia?

– Això no m’ho demani doctor. Ja sé que sóc un fumador empedreït i que encenc un cigarret darrere un altre, però em veig totalment incapaç de deixar-ho. I, pel que fa al cafè, si no prenc el meu mig litre matutí després no sóc bo per a res.

– I em temo que deu continuar dinant i sopant amb Coca-Cola, oi?

– Si, és clar. Sóc conscient que beure’m cada dia una ampolla de dos litres entre el dinar i el sopar no deu ser gaire aconsellable, però fa tants anys que hi estic enganxat que jo diria que el cos ja se m’hi haurà acostumat, no creu?

– Ja podria ser, ja. No obstant això, hauria de vigilar i cuidar-se una mica. Pensi que per ella, el fet que vostè li parli en aquest estat de sobreexcitació constant, a causa de la ingestió massiva de cafeïna, li pot afectar molt negativament. Pot ser que li estigui provocant, evidentment sense voler-ho, un estrès emocional que podria ser l’origen d’aquest decaïment generalitzat.

– No fotem! Ara sí que em posa entre l’espasa i la paret, doctor. I vostè que en sap un niu, no té cap solució màgica?

– De solucions màgiques no n’hi ha però, miri, si vostè hi està d’acord, provarem un tractament experimental: a partir d’ara a la seva hortènsia, en lloc d’aigua, la rega amb til·la. Li sembla bé?

– El que vostè digui, doctor.

Conte escrit el 30 d’agost de 2006.
Revisat el 28 de desembre de 2010.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Llei de vida


La Sara surt de l’habitació i veu que la seva filla l’espera al rebedor, al costat de l’última maleta que falta per carregar al cotxe. És davant el mirall, arreglant-se una mica el cabell. El duu llarg, tal i com el portava ella el dia que es va casar i va marxar de casa dels seus pares.

– Em sembla que hauré d’anar a tallar-me les puntes un dia d’aquests. Les tinc totes obertes.

– Tens diners?

– Sí, no pateixis.

– D’acord. Bé, sembla que ja ha arribat el moment, no?

– Això mateix. Ei, ara no te’m posis sentimental, eh?

– I què vols que hi faci si sóc de llàgrima fàcil? M’has de prometre que et cuidaràs molt, eh, filla? I per qualsevol cosa em truques. De debò que no necessites res de res?

– Que no, mama, no te’m facis pesada ara! I no et preocupis, que tinc vint-i-tres anys i ja em sé espavilar soleta.

– Ja ho sé, nena, però no per això em quedo més tranquil·la. El dia...

– ...que siguis mare, ho entendràs. Mama, suposo que aquest dia arribarà, però, mentrestant, confia en mi i gaudeix de la vida, que tot anirà bé.

– Sí, perdona, tens raó. Sempre et clavo els mateixos sermons. En fi, què hi farem. Tens les teves claus, oi? Suposo que no cal que et digui que pots venir quan vulguis.

– I pots estar segura que vindré. És més, sóc tan bona filla que et regalaré una col·lecció de tupperwares, exclusius per a mi.

– Mira què llesta és la nena! Ara hauràs d’aprendre a cuinar com Déu mana si no vols acabar avorrint el menjar.

– Ja ho sé, ja, però quan menys t’ho pensis et convidaré a dinar i t’acabaràs llepant els dits amb els meus plats. Ja ho veuràs.

– A veure si és veritat. Ara totes dues comencem una nova vida.

– Sí, mama. I en Pere fa estona que s’espera a baix i ja deu estar impacient. Com s’acostuma a dir, és llei de vida.

– Tu creus? Jo diria que estem fent tot el contrari. Llei de vida és que els fills se’n vagin de casa, no pas les mares. Però bé, en aquesta família sempre ho hem fet tot a l’inversa. Suposo que tirar endavant de la millor manera possible també se’n podria dir llei de vida, no?

– I tant que sí, mama.

Conte escrit el 30 d’agost de 2007.
Relat finalista del Repte 268, el tema del qual era Marxar de casa.
Revisat el 20 de desembre de 2010.