diumenge, 14 de novembre del 2010

Nedar

Les onades arriben febles a la punta de les seves vambes. El mar té un color gris fosc, gairebé negre. El cel està rúfol i el poc vent que fa és gèlid, tal i com correspon a finals de maig. S’abraça a sí mateix i s’adona que hauria hagut d’agafar l’anorac, però ha fugit tan angoixat de casa que ni hi ha caigut. El dóna per perdut, com tantes altres coses; no pensa tornar-hi mai més, a casa.

No havia trepitjat la sorra de la platja des que era ben petit. L’havien dut algunes vegades però, al contrari de la gran majoria de nens –que corrien i jugaven amb les onades–, a ell li feia pànic el mar. Envejava els que sabien nedar, però la immensitat de l’Atlàntic el deixava paralitzat. En comprovar que amb prou feines jugava amb la sorra ja que cada dos per tres mirava de reüll com s’acostaven les onades, van decidir que no valia la pena anar-hi més.

Malgrat els anys passats, recorda el darrer cop que va trepitjar una platja. Era un dia semblant al d’avui, també de finals de maig. Llavors tenia sis anys i a tot arreu –al carrer, a l’escola i sobretot a casa– només es parlava d’una cosa: de la guerra i dels malparits dels anglesos. Tot i saber que no li agradava el mar, aquell dia l’havien obligat a anar a la platja.

– Veus, fill –li va dir–, la guerra és cap allà.

– Guanyarem, oi que sí, papa?

– I tant que sí! –va exclamar segur de sí mateix–. Mai havíem estat tan forts i, a més a més, tenim una aviació de primera. Aquest govern sap el que es fa. Au, crida amb mi, Diego: Malvines argentines!

– Malvines argentines! –va repetir ell, tot cofoi.

– Molt ben dit! Tu sí que ets un patriota.

Ara se’n penedeix d’haver dit allò, però, allà on siguin, sap que els seus pares, els de debò, no li ho tindran en compte. Es descorda les vambes, es treu els mitjons i entra un parell de metres dins l’aigua. No està tan freda com s’havia imaginat; fins i tot s’hi troba bé. S’arremanga els camals del pantalons i s’endinsa una mica més. Quan l’aigua ja li arriba als genolls, una petita onada l’espanta i es fa enrere. Tanca els ulls i respira a fons per tal de calmar-se. Quan torna a obrir-los s’adona que s’han obert algunes clarianes al cel, i, just en aquell moment, un avió creua el cel. Per uns moments té l’absurda esperança que aquell avió li retorni els seus pares del fons de l’oceà. Quan desapareix darrere els núvols, l’Ariel (no en Diego) mira de nou el mar i es jura a sí mateix que aprendrà a nedar.

Conte escrit el 12 d’octubre de 2009.
Revisat el 13 de novembre de 2010.

divendres, 5 de novembre del 2010

Sant tornem-hi!

Sap què li dic? Doncs que se’n pot anar a la merda, tant vostè com aquests àngels tan cursis que l’envolten. Foteu el camp d’aquí, ocellots! A veure si hi ha sort i se us cruspeix la serp que va entabanar la pobra Eva! I vostè no cal que posi aquesta cara de mala llet, amb aquesta mena de làser que espurneja dels seus ulls, que per emprenyat ja ho estic jo. I, a sobre, té els pebrots de rebre la gent amb un petó de benvinguda, per després endinyar-los una cossa al cul i desentendre-se’n absolutament. Qui el va parir!

Tota la vida creient en Déu, en vostè (no sé per què encara el tracto amb tanta educació, quan no és res més que un pòtol!), i quan per fi em deslliuro de la meva existència terrenal i vaig content cap a una vida eterna i plena de la força de la joventut, va i em trobo amb aquesta mala passada. Però vostè... però tu creus que hem patit fam, misèria, guerres, injustícies i altres desgràcies per no res? Calla! Que et veig a venir i ja sé el que diràs: que també hem passat moments feliços, oi? Però no serà gràcies a tu, gandul! Que ens ho hem treballat, amb la suor del nostre front. I esborra aquest somriure de la cara! Potser és una frase teva, però segur que no l’has practicada mai. Ah, sí, perdona, que vas treballar durant sis dies, ja fa no sé quant temps; només sis dies per construir el món... ja té nassos la cosa.

Si estem aquí és perquè ens ho mereixem. Ja no tenim ni volem futur; ens hem guanyat viure el present etern. Però tu ens vols fotre i ens dius que no hi ha places lliures i que ens envies de nou cap avall, a reencarnar-nos. Sant tornem-hi, que no ha estat res! Això sí, escolta’m bé: a tu no te la puc fotre, però si em trobo amb un segon fill teu, seré jo mateix qui li reblarà els claus! En pots estar ben segur.

Conte escrit el 27 de maig de 2007.
Relat finalista del Repte 239, el tema del qual era Una mirada cap al futur.
Revisat el 5 de novembre de 2010.