diumenge, 26 de setembre de 2010

Quan vénen, vénen pel que més estimes


Pren una llesca de pa, n’arrenca un tros i escura les restes de tomàquet fregit barrejades amb orenga. Després agafa el setrill i deixa caure un rajolí d’oli sobre la resta de la llesca. La mastega amb calma, gaudint de la intensitat i el grau just d’acidesa d’aquell oli verge. Finalment, omple la copa amb dos dits de vi negre i se la beu pausadament.

– Excel·lent! Estava tot deliciós. I el vi també l’he trobat molt bo, tot i que diria que no és sicilià, oi? La resta de la teca, per descomptat que sí.

– Celebro que li hagi agradat tot, senyor Consigliere. La Silvana és una gran cuinera, com ha pogut comprovar. I amb el vi l’ha encertada. És de Sardenya, procedent d’una varietat autòctona que es diu Cannonau.

– Cannonau, dius? No la coneixia aquesta varietat de raïm.

– A Espanya l’anomenen Garnatxa o alguna cosa semblant, i asseguren que ve d’allà, però ja sap com són els espanyols; no saben el que es diuen. Li vindria de gust una mica de grappa després del cafè?

– Per què no? Ajudarà a pair.

– Ens la prendrem al saló, si li sembla bé. Així la Silvana no ens molestarà mentre recull la taula.

– Tu manes a casa teva.

– Silvana, porta’ns el cafè allà.

S’aixequen i caminen fins al saló. L’amfitrió ofereix una butaca al seu convidat i n’acosta una altra per a ell. Encén la ràdio, cerca la retransmissió esportiva de la lliga de beisbol i apuja el volum del transistor a un nivell considerable. Obre el moble bar, agafa l’ampolla de grappa i serveix dos gotets. Abans de seure, ajusta la porta amb suavitat.

– Aquí té la grappa, senyor Hagen.

– Moltes gràcies.

– Vostè dirà. L’escolto.

– Veuràs, el Don necessita que li facis un favor.

– Per ell faré el que calgui.

– Ell ho sap i t’ho agraeix de tot cor. En aquesta ocasió, però, si bé es tracta d’un favor similar als que t’hem encarregat altres vegades, et direm com s’ha de dur a terme. Sabem que això no és gens habitual i que cadascú fa la seva feina de la millor manera que li sembla, però aquest cas és diferent de tot el que hagis fet fins ara. Malgrat tot, el que nosaltres et marcarem són els grans trets de l’encàrrec, i amb això vull que quedi clar que la preparació i la resta de detalls que creguis convenients són cosa teva. Ens entenem?

– Perfectament.

– Molt bé. Tens algú d’absoluta confiança que et pugui acompanyar en aquesta feina? Cal que sigueu dos homes.

– No pateixi, en això no hi haurà cap problema. Vostè ja sap que aquí hi ha molta gent que està en deute amb el Don, i que per ell s’hi deixarien la pell.

– Me n’alegro de sentir això; estigues segur que el Don serà informat de la vostra lleialtat –fa un glop de grappa–. Bé, no ens entretinguem. Has de saber que no podràs utilitzar cap tipus d’arma de foc. No dic que no la duguis, perquè tots sabem que cal estar preparats per si les coses es torcen, però per fer bé aquesta feina s’ha d’actuar molt sigil·losament.

– Esmolaré els ganivets, llavors.

– I, a banda dels ganivets, et caldrà el contingut d’aquesta ampolleta.

– Què és? Cloroform?

– Tu ho has dit: cloroform. Això i un bon ganivet esmolat és tot el que necessiteu. La feina s’ha de fer demà, entre la mitjanit i abans que surti el sol. Tens temps per preparar-ho tot?

– De sobres.

– Sabíem que podíem confiar en tu.

– Gràcies. Jo també li agraeixo al Don la confiança que diposita en mi.

– És clar. El subjecte de qui us heu d’encarregar es diu Khartum i és un cavall. Li talles el cap i el deixes en algun lloc on impacti, d’acord? Realment, tota aquesta gent de Hollywood és ben excèntrica.

Conte escrit el 22 de maig de 2010.
Revisat el 26 de setembre de 2010.

diumenge, 19 de setembre de 2010

L’espectacle del caos


Assegut al seu despatx, amb els peus sobre la taula i mentre pela amb parsimònia una mandarina encara verdosa, descarrega les seves preocupacions sobre el seu amic de tota la vida, tot utilitzant el mans lliures del telèfon:

– T’ho dic de debò: mai m’hauria imaginat que les coses acabarien així. M’esperava, evidentment, que molts es llençarien a una vertiginosa marató de sexe; que d’altres es dedicarien a convertir els seus fetges en paté; que també n’hi hauria que es passarien els últims dies a les estrelles; i que fins i tot se celebrarien grans festes. Sexe, alcohol, drogues i rock & roll. I que consti que no ho critico pas, ja que, de ben segur, jo hauria fet el mateix. Però qui podia pensar que l’avarícia arribaria fins aquests límits! Si n’arriba a ser de fàcil manipular la gent. Sabent com sabien que el planeta tenia els dies comptats, costa d’entendre que a quatre bojos se’ls acudís muntar tot aquest xou per poder veure en directe com el meteorit dels pebrots els esclatava als nassos. I tot per fer calaix, doncs van cobrar entrada (i no precisament barata), ho van retransmetre per ràdio i televisió, van dissenyar una línia de moda amb calçotets, calcetes i mitjons inclosos, i no van acabar la pel·lícula per ben poc. Si algú arribés a escriure un relat sobre aquests dies tan terribles, el podria titular Màrqueting fins la mort, o alguna cosa semblant. En fi, tot plegat ha estat horrorós, una mostra més que la humanitat no és una espècie intel·ligent com ells es creien. I tu, Pere, què en penses d’aquest batibull?

– Que què en penso? Doncs penso que si tingués un cap com Déu mana (i que consti que no em vull fer el graciós), hauríem estat avisats que se’ns giraria més feina de l’habitual. Penso que no m’estranya que mitja humanitat intercalés el teu nom entre insults i paraulotes. I penso que si no baixes ara mateix aquí a l’entrada i poses ordre a tot aquest sarau, els meus companys i jo ens declararem en vaga! Hòstia puta consagrada!

Conte escrit el 22 de gener de 2007.
Relat guanyador del Repte 204, el tema del qual era Demà s’acaba el món.
Revisat el 19 de setembre de 2010.

dissabte, 11 de setembre de 2010

El puter i l’escriptor


Cada dilluns, quan comença a treballar, l’Angèlica té dos clients fixos, un a les set de la tarda i l’altre a les vuit. Creu que si vénen el dilluns és perquè el cap de setmana no han cardat. També troba estrany que, podent anar amb altres prostitutes, sempre li siguin fidels a ella, com a mínim en aquell bordell. Cada dia té més clar que allò de la simplicitat emocional dels homes és una pura invenció.

Del primer client en sap poca cosa. S’imagina que treballa de paleta o de mecànic, o de qualsevol altra feina que impliqui un desgast físic, ja que sovint fa una certa flaire a suat, si bé mai no arriba a ser ofensiva. És un client sense gaire varietat: o se la folla o li demana una mamada i, només de tant en tant, quan l’Angèlica suposa que té més diners, la penetra pel cul. Malgrat que sap que no ha de pensar en els clients més enllà de la feina, l’Angèlica creu que el de les set és un home trist i sol. Però bé, això no és cosa seva.

En canvi, el de les vuit és un escriptor famós. Escriu novel·la negra ambientada generalment en escenaris més aviat sòrdids. L’Angèlica és una profana en el gènere ja que prefereix les històries romàntiques, però no dubta que deu vendre molts llibres; per alguna cosa és el seu millor client. És arrogant (reconeix públicament i sense vergonya que va de bars i putes) i té alguns capricis, però hi accedeix perquè li paga bé. Li agrada estripar el tanga d’una estrebada abans de penetrar-la amb fúria, per després ejacular a la seva cara amb els llavis pintats de carmí. Després deixa el feix de bitllets a la taula i se’n va sense acomiadar-se. És un estúpid, però tant li fa.

L’Angèlica pensa sovint que segurament al primer client li dirien que és un puter, mentre que al segon l’elogien pel realisme de les seves novel·les. Potser algun dia explicarà qui se la folla primer cada dilluns. Encara que, en realitat, tot plegat li és igual. 

Conte escrit el 30 de juny de 2008.
Revisat l'11 de setembre de 2010.

diumenge, 5 de setembre de 2010

El conte que no arriba


El sol entra d’esquitllentes per la finestra i reflecteix l’ombra de la brutícia dels vidres en un calendari fotogràfic d’Escòcia que hi ha clavat a la paret. El mes de novembre mostra un paisatge muntanyós i uniforme, d’un verd intens, trencat únicament per alguns esvorancs mig esfèrics causats per la caiguda de les roques dels cims. Al costat del calendari hi ha penjada una fotocòpia de la portada de La Vanguardia del dia que va néixer, un regal de la seva mare pel seu vint-i-cinquè aniversari. Els raigs de sol que cauen sobre el vidre que la protegeix enlluernarien a qui entrés a l’estudi ara mateix. Més a la dreta hi ha una prestatgeria que va del terra fins gairebé al sostre. Els seus prestatges estan ocupats per una bona quantitat de llibres, tots ordenats alfabèticament per autor. Quasi tots són novel·les, amb alguna concessió a varis reculls de contes i a una col·lecció de revistes d’història; de poesia, no n’hi ha cap. També s’hi poden veure alguns manuals d’informàtica, oblidats després de la seva obsolescència prematura. Sobre la prestatgeria, pentinant el sostre, hi ha col·locats un parell de trofeus esportius de joventut i un colorit tucà de ceràmica, provinent d’un viatge a Mèxic de la seva germana, que sembla vigilar tota l’habitació. Una mica més enllà, el monitor de l’ordinador mostra una pantalla d’aquelles que farien esfereir els defensors de la propietat intel·lectual: un reguitzell de pel·lícules i cançons arriben a poc a poc al disc dur de l’ordinador gràcies a un programa d’intercanvi d’arxius. En pocs minuts s’hi veuran un munt d’estrelles que s’acosten, símptoma delator de la inactivitat informàtica. Davant del teclat hi ha una cadira d’oficina buida.

A l’extrem oposat de la finestra, la porta, oberta de bat a bat, deixa escapar part de l’escalfor de la calefacció. Una paret d’un color lila clar, on hi ha clavada una fotografia ampliada d’una posta de sol de La Morera del Montsant, s’estén fins a topar amb la segona taula de l’habitació. Centrat amb la taula, un tros de suro emmarcat amb fusta de baixa qualitat penja d’un ganxo. Una sèrie de papers recordatoris i notes vàries, algunes doblegades en dos plecs per guanyar espai, romanen clavades mentre esperen la seva data de caducitat; una sotacopa de cartró, en la que s’hi anuncia una obra de teatre basada en La perla, de John Steinbeck, és l’única que té el privilegi de ser inquilina perpètua del suro. Un metre més avall, dos folis en blanc esperen que el bolígraf que hi ha al seu costat els ompli de paraules. Assegut en una cadira plegable, l’Oriol es desconcentra, un cop més, quan s’adona que ja seria hora de netejar els vidres d’una vegada.

Conte escrit el 18 de novembre de 2007.
Revisat el 5 de setembre de 2010.