dilluns, 26 de juliol del 2010

El creuer de Caront

– No sabeu com m’agrada contemplar les vostres cares plenes de por i escoltar el soroll del vostre xerric de dents. No dieu res? No m’estranya gens, tots feu igual quan arribeu aquí, tant els que en vida heu anat de valents i orgullosos, com els que sempre heu viscut amb por, però no per això estareu més preparats pel que us espera a l’altra banda del riu. Sí, perquè si creuar aquest riu en aquesta miserable barca ja us fa tremolar, el que ve després us paralitzarà els músculs. Tota la vida heu viscut en l’abundància i amb la mal dissimulada ignorància per la gent que patia, però ara això ja s’ha acabat. Com diuen aquests déus que alguns de vosaltres tant venereu –i als que ja podeu resar, ja, que des d’aquí no us podran pas escoltar–, ha arribat el moment de recollir tot allò que heu sembrat durant la vostra benestant existència. El més patètic, però, és que la majoria de vosaltres heu estat rics i heu tingut de tot i, en canvi, porteu escrit a la cara que heu estat uns infeliços. Potser n’hi ha que no ho heu passat tan bé, però si sou aquí és per alguna cosa. Però no em mal interpreteu ara, que a mi no em despertareu cap mena de compassió. Aquells que encara tinguin una mica d’esperança –que sé que n’hi ha algun, ho percebo perfectament–, que deixin d’alimentar-la; no hi ha res a fer. Tots coneixeu aquella dita que diu que és fàcil entrar-hi però difícil sortir-ne, oi? Doncs heu de saber que només és certa a mitges: és veritat que és fàcil entrar-hi, però sortir-ne no és difícil; és impossible. Ja veieu, tots els anys que heu viscut han estat com un aparador a través del qual heu estat jutjats. I ara prepareu-vos pel viatge en barca. Tot i que no és un creuer luxós, estic segur que us agradarà. Llàstima que no hi hagi primera classe, oi? Tant hi fa; la tradició d’enterrar els morts amb una moneda per pagar el viatge ja fa molt temps que es va perdre. Sou tan estúpids que ni això heu fet bé. Si no em teniu ni el més mínim respecte, com voleu que us tracti jo? Massa poc heu patit encara! Però tot arriba, i ara que el pànic ha substituït la sang a les vostres venes, és el moment d’iniciar la vida eterna, eterna de patiment.


– Pots comptar...

– Què? Qui ho ha dit això? Qui s’ha atrevit? Sembla que tenim un valent, eh? Ah, és aquell d’allà! I doncs, noi, no tens ni una mica de por? Et sembla que això serà com un creuer? O és que has viscut tantes aventures que ja has perdut el sentit del perill? Explica-me-les, home, i potser així podré riure una estona. Au, milhomes, digues, vull escoltar les teves grans travessies! Parla!

– Nouadhibou-Canàries, sis vegades. La darrera m’ha dut aquí. Alguna pregunta més?

Conte escrit el 30 de juny de 2007.
Revisat el 26 de juliol de 2010

dissabte, 17 de juliol del 2010

L'excursionista

- Frank Jackson?

- Posi Frank Jackson. Al cap i a la fi em vaig acreditar amb aquest nom.

- D’acord. En tot cas hi escriurem també l’autèntic. Així els nostres lectors sabran bé de qui parlem. Li sembla bé?

- Com vostè vulgui.

- Demà serà condecorat pel nostre líder. Ell diu que aquest dia quedarà inscrit en majúscules en els dietaris oficials. El considera un heroi.

- I li agraeixo sincerament, si bé jo em vaig limitar a complir les ordres que em van ser donades. Va ser un honor.

- I la manera d’executar un acte tan èpic, li van marcar des dels serveis secrets o, al contrari, va gaudir de llibertat d’elecció?

- Els serveis secrets ho van preparar gairebé tot: una identitat falsa, la casa, el cotxe, els diners, els documents i un passat versemblant. Però en cap moment em van precisar com s’havia de dur a terme la consecució de l’objectiu.

- I com va aconseguir integrar-se en l’entorn de l’enemic?

- No va ser gaire difícil. Vaig aconseguir la confiança d’una secretària del seu gabinet, que estava com un tren, tot cal dir-ho. Li enviava flors, li feia algun regalet de tant en tant i sovint l’anava a buscar a la feina. Solia arribar abans que plegués i així aprofitava per estudiar l’edifici.

- El vint d’agost de 1940. Va triar aquesta data per algun motiu en concret?

- No. Diguem que ja tenia apamats tots els moviments d’aquell traïdor. Endarrerir-ho era absurd i perillós.

- Em permet que li faci una pregunta una mica delicada?

- Vostè pregunti i jo ja veuré si contesto.

- Sí, clar, hi té tot el dret. Li agrada el muntanyisme?

- És una bona pregunta! Sí, hi havia tingut afició de jovenet. La sort em va venir de cara quan la secretària em va proposar de fer una excursió una tarda, al sortir de la feina. La vaig anar a buscar amb l’equipació completa.

- Amb el piolet...

- Sí, amb el piolet. I malgrat que li vaig clavar fins al fons del crani, encara va tardar un dia a morir. Va ser dur de pelar el malparit d’en Trotsky.

- Gràcies pel seu temps, senyor...

- Mercader. Ramon Mercader.

Conte escrit el 26 de març de 2007.
Relat finalista del Repte 224, el tema del qual era Quin fet de la història o de l’actualitat us hagués agradat investigar?

diumenge, 11 de juliol del 2010

La terra promesa

“Pujaràs al Mont Nebo i des d’allà podràs contemplar la terra promesa”. Encara li ressonaven al cap aquelles paraules de Déu.

Després de preguntar discretament a uns quants camperols, Moisès es va assabentar on era exactament aquella muntanya. No va voler fer públic el lloc entre els seus seguidors, no fos cas que Déu li tingués preparada alguna prova més de la seva fe. Va deixar el camell lligat a l’únic arbre que hi havia en aquell lloc quasi erm, i va començar a pujar la muntanya, il·lusionat i alhora lleugerament atemorit per la màgia del moment que estava a punt de viure.

Quan va assolir el cim no es va creure el que va veure. Hi va romandre fins que el sol es va pondre, mentre intentava absorbir, sense èxit, cada detall d’aquell lloc tan anhelat. Va pujar-hi durant els nou dies següents. Arribava de bon matí i marxava al capvespre. A la nit tots li preguntaven què havia vist i ell contestava que no ho podia descriure. Però tenien tanta fe en ell, que tothom estava convençut que aquella terra, a més de promesa, era la millor que Déu havia ofert mai a ningú.

Al desè dia Moisès va tornar a pujar la muntanya. Però quan hi va arribar, enlloc de mirar a l’horitzó, es va agenollar i es va posar a parlar amb Déu.

– Ei tu, tros de malparit! Hem creuat el desert, ens han perseguit els exèrcits del faraó i hem caminat entre les aigües del mar. Tu saps millor que ningú que el hem arribat a patir! I pujo aquí dalt i em vols vendre que la terra promesa és això? Però si no es pot veure res per culpa de la calitja i els vapors d’aquell llac salat sense vida! I l’aigua, on és? Estafador, més que estafador!

Conte escrit el 26 d’agost de 2007.
Revisat l’11 de juliol de 2010.