diumenge, 27 de juny del 2010

A les mars del surf

Emprenyat com una mona i disposat a clavar-li una bona esbroncada a Déu, Moisès arriba al cim del Mont Sinaí just quan surt el sol. Malgrat que li agraeix la confiança que ha dipositat en ell, no pensa tolerar que el tracti com un estúpid innocent i li faci més bromes pesades. És Déu, sí, totpoderós i universal, però això no li dóna cap dret a jugar així amb la vida del seu poble. Se’l troba destrossant un mur de pedra amb una maça.

- Ei, Moisès, què tal? No us heu mullat, oi?

- Sí, home, a sobre en fas conya!

- Au va, no t’empipis. Espera un moment, que acabo amb aquest pedrot i ara mateix estic per tu.

Quan el sol comença a pondre’s i després que Moisès s’hagi descomptat de les mosques que se li han pujat al nas, Déu diu:

- I amb aquesta són deu. Que t’he fet esperar gaire?

- No, només tot el dia...

- Perdona noi, però l’eternitat em fa perdre la noció del temps. Bé, suposo que vols saber el motiu d’haver-te fet pujar fins aquí, oi?

- Sí, clar, però abans vull saber perquè ha fallat el segon encanteri. El primer ha funcionat de meravella; he estès els braços, he pronunciat les quatre paraules que em vas dir i el mar s’ha obert com si res.

- Ha estat impressionant! Jo ja ho havia provat abans, però mai ho havia vist des de dalt. Una perspectiva collonuda, de debò.

- El que tu diguis. Però em pots explicar per què pebrots després no ha sortit com Déu mana?

- Mano jo? Doncs surt com vull jo! Quin acudit més dolent, eh?

- Deixa’t d’hòsties! Tu vas dir que quan haguéssim passat tots, tornés a estendre els braços i digués les mateixes paraules que abans, canviant només “On” per “Off”. I jo, confiant-hi plenament, ho faig tot al peu de la lletra i, enlloc de veure com s’ofeguen els soldats del faraó sota una onada gegantina, me’ls trobo de peu sobre els seus escuts de fusta lliscant sobre les onades.

- Sí, jo també ho he vist, i diria que s’ho estaven passant la mar de bé.

- Vull una explicació!

- No és culpa meva que a vegades tartamudegis quan estàs nerviós. I no t’emprenyis tant, home, que, al cap i a la fi, esteu tots vius.

- No m’agrada gens aquesta doble personalitat teva, a vegades tan seriós i a vegades tan...

Conte escrit el 21 de juny de 2008.
Relat finalista del Repte 331, el tema del qual era Què hauria passat si...



dilluns, 14 de juny del 2010

Joc i esport

Alguna cosa grinyola en el món de l’esport d’alta competició que, dia rere dia, li treu dignitat i atempta contra els seus principis de superació i excel·lència. Si anys enrere es va legislar per tal de prohibir la publicitat d’alcohol i tabac en qualsevol competició esportiva (amb certes excepcions i forats legals ben aprofitats per les empreses d’ambdós sectors), ara potser comença a ser hora de preocupar-se pel creixent patrocini de les cases d’apostes d’Internet. Són pocs els esports (així com també la premsa especialitzada) que no han sucumbit al seus diners.

Carta publicada a El Punt/Avui (10/05/2010).

dissabte, 5 de juny del 2010

Operació Epidermis

La policia secreta havia ocupat la Rambla. Un centenar d’agents estaven preparats per a una operació sense precedents a Barcelona. Tot i que els mètodes que utilitzarien eren impropis d’una democràcia, el comissari els havia deixat ben clar que la fiscalia els emparava; els remordiments de consciència, per tant, s’havien de deixar de banda. A canvi, però, se’ls exigia que no fallés res i que, sobretot, l’objectiu no aconseguís fugir.

Poc després, els turistes reien, aplaudien i llençaven monedes a la policia, mentre veien com els agents assaltaven els quioscos i encanonaven piles de revistes exigint-ne la rendició.

Microrelat escrit el 24 de juliol de 2007.
Revisat el 13 de novembre de 2007.