dissabte, 20 de febrer de 2010

El laberint

Conte premiat amb un accèssit al concurs de creació literària Puigmarí. Maçanet de la Selva, 2009.


Riu, per no plorar, quan pensa que el número n també serveix per a aquells que s’han descomptat. Es carrega de paciència i anticipa una bona dosi de resignació. Agafa el telèfon. Inspira. Aguanta l’aire als pulmons durant un parell de segons. Expira. Marca el número, prement amb força les tecles (nou, zero, dos i sis números més). Després d’escoltar dos minuts i mig la melodia de Chiquitita, d’Abba, salta un contestador automàtic que li deixa anar la lletania que se sap de memòria: si vol donar-se d’alta, premi u; si vol donar d’alta un amic amb tots el avantatges que això suposa per a tots dos, premi dos; si vol afegir nous serveis als que ja té contractats, premi tres; si vol ampliar algun dels serveis dels que ja gaudeix, premi quatre; si vol renovar el seu equipament electrònic a un preu molt competitiu, premi cinc; si vol que l’assessorem en la tria de tarifa, premi sis; si vol conèixer tots els nostres serveis de valor afegit, premi set; si vol saber les darreres novetats del catàleg del nostre club VIP, premi vuit; si vol accedir al club VIP, premi nou; recordi també que, a través de la nostra pàgina web, pot accedir a tota mena de serveis, així com també podrà formular les seves consultes i suggeriments; si desitja un servei personalitzat, esperi uns instants i un dels nostres operadors l’atendrà tan aviat com sigui possible.

Tres minuts i vint-i-dos segons després, amenitzats per la tonada d’una cançó que, si no recorda malament, és del Nino Bravo, una veu el desperta de l’estat mig somnolent en el que havia caigut; per fi hi ha algú a l’altra banda del telèfon:

– SuperADSLPimPamPum, l’atén Consol. En què puc ajudar-lo?

– Mira, perdona si vaig a sac, però és que n’estic fart. He trucat més de cent cops i, així i tot, no em funciona Internet a casa.

– Ha provat de...

– Espera abans de dir res, per favor. He comprovat que tinc línea (això queda clar perquè estem parlant per telèfon); he verificat que la configuració del router està bé i he provat tots els seus ports; l’he desendollat, he esperat més dels deu segons de rigor que em vau dir i l’he tornat endollar; he reinstal·lat amb èxit el software de connexió; els servidors DNS són els que em pertoquen; i tota la resta de proves que m’heu demanat, també les he fet. Doncs bé, malgrat tots aquests tests (com en dieu vosaltres), el temps perdut en aquesta merda de connexió i els diners que aquesta empresa m’està robant amb el seu nou zero dos dels collons, això no va ni en pintura.

– Bé, cregui’m que entenc el seu enuig perfectament. Ara mateix desviaré la seva trucada al Departament tècnic de microinformàtica aplicada en la gestió integral de maquinari electrònic, i allà li solucionaran el problema.

– No! No cal que em passis amb ells, que ja ens les vam tenir dues vegades la setmana passada. No en tenen ni punyetera idea.

– Doncs, llavors, l’atendrà personalment el nostre Centre de recursos especialitzats en supercomputació.

– Vaja, amb aquests encara no hi havia parlat, i això que em deuen quedar pocs departaments amb qui tractar. Suposo que no els van canviant el nom a fi de despitar els clients, oi?

– No, és clar que no. El passo ara mateix.

– Gràcies. A veure si serveix d’alguna cosa.

La veu de l’operadora deixa pas, altra vegada, al fil musical. Durant un minut i disset segons, sent com li xiulen a l’orella la banda sonora de El pont sobre el riu Kwai.

– Centre de recursos especialitzats en supercomputació, digui?

– Hola. Resulta que tinc un problema amb la meva connexió a Internet que...

– Això és cosa del Departament tècnic de microinformàtica aplicada en la gestió integral de maquinari electrònic.

– Però, escolta un mom...

Tot ha anat tan ràpid que el Kwai encara sona. Després li toca a una de les cançons que més li agrada: What a wonderful world, de Louis Armstrong. Talment com si fos una bèstia, la música l’amanseix. Carrega les piles amb paciència renovada, inspirant i expirant, inspirant i expirant. Just quan la cançó acaba, torna a sentir algú.

– Departament tècnic de microinformàtica aplicada en la gestió integral de maquinari electrònic, en què podem servir-lo?

– Mira, la teva veu em sona. Diria que vaig parlar amb tu dies enrere. Vas obrir-me la incidència número deu mil dos-cents trenta-tres; la tinc aquí al davant. No sé per quin número devem estar avui. El vint-i-cinc mil quatre-cents vuitanta-sis, potser?

– Esperi un moment que l’ordinador em retorna la incidència.

– És igual, home! En podem obrir una de nova, ja no ve d’aquí!

– No caldrà, senyor. Ja la tinc en pantalla. Ah, sí, ja la recordo.

– Sí? Carai, em sorprens i tot, eh?

– Nosaltres no li podem solucionar aquest tema, però no pateixi, que el passo immediatament amb el Centre de recursos especialitzats en supercomputació.

– Però no, espera, si tot just vinc...

Al contrari del que s’esperava, enlloc de sonar una altra cançoneta, sent una nova veu.

– Facturació, digui?

– Facturació? Però si m’havien de passar amb un informàtic!

– No es preocupi, ara mateix li passo.

– No, no, espera un moment. Ja que he anat a petar aquí, us exigeixo que no em cobreu cap més rebut fins que no s’arregli el meu problema amb Internet!

– El passo amb el Departament tècnic de microinformàtica aplicada en la gestió integral de maquinari electrònic.

– Però, quina barra! La mare que t’ha matriculat! No t’he dit que...

De nou, sona la musiqueta, que el retorna als Jocs Olímpics del noranta-dos. Desesperat, sent com Josep Carreras i Sarah Brightman canten Friends for life.

– SuperADSLPimPamPum, l’atén Consol. En què puc ajudar-lo?

– Consol? Però no has estat tu qui m’ha agafat el telèfon abans?

– No ho sé pas. Ens arriben moltes trucades cada dia.

– Ja, però jo sóc el que t’ha clavat l’esbroncada només despenjar el telèfon.

– Ah, sí, ja ho recordo. Li han solucionat el problema?

– Solucionar? En aquesta empresa? Si no saben què vol dir això! He passat per no sé quants departaments i, ja veus, torno a ser aquí, però encara més emprenyat que abans. Au, passa’m amb el departament de baixes. Encara que estic lligat pel contracte de permanència, pagaré el que calgui i més per tal que no em prenguin més el pèl.

– Esperi un moment, si us plau. Ja sé que és una gosadia demanar-li això i que corro el risc que em consideri una impertinent, però li prego que, abans de donar-se de baixa, em permeti que jo, personalment, li gestioni la incidència. N’assumeixo la responsabilitat i, quan s’hagi solucionat el trucaré a casa, o, si ho prefereix, al seu telèfon mòbil. Està clar que els circuits interns dels nostres processos de resolució d’incidències fallen i això, en una empresa capdavantera com hauria de ser aquesta, no pot passar de cap de les maneres.

– T’ho agraeixo, de debò, però has fet tard. Em sembla que el meu cansament està més que justificat. Passa’m amb els de les baixes, per favor.

– Bé, com vostè vulgui, però tampoc hi té res a perdre oferint-nos una darrera oportunitat, no creu?

– Doncs sí que hi tinc a perdre. En primer lloc hi perdo els diners de la trucada; en segon lloc, temps; i en tercer, però no per això menys important, salut mental. Però bé, com que sembla que ets l’única persona que treballa amb professionalitat dins d’aquesta casa de barrets, accepto el teu oferiment. Ja no ve d’aquí.

– Moltes gràcies. Espero no decebre’l.

– Tu tranquil·la, que és impossible que em decebis més que tota la resta. De fet, et diré que fins i tot se’m fa estrany que una persona com tu estigui treballant en aquesta mena de frenopàtic.

– Bé, això seria entrar en un terreny més personal que no ve al cas, però cadascú es guanya la vida com pot, no?

– Ui, perdona! Si t’he ofès no era pas la meva intenció. Només volia dir que una noia com tu, professional, responsable i treballadora, segur que podria trobar una feina molt millor que no pas aguantar les rabietes dels pobres clients que truquen desesperats pel mal servei que reben.

– Li agraeixo el compliment, però...

– És que t’ho deus a tu mateixa. No has de permetre que una empresa d’escurçons com aquesta et xucli la teva força de treball i el teu talent. No s’ho mereixen; de fet, no es mereixen que ningú treballi per a ells. Has de fer un pensament i deixar-los plantats a les primeres de canvi. Que es facin fotre!

– Segurament té raó, però mentrestant...

– Ni mentrestant ni hòsties! O és que penses passar-te la resta de la vida agafant trucades de gent histèrica?

– No, és clar que no. És més, per fi he acabat d’entendre aquella frase tan famosa que el client sempre té la raó.

– Clar que sí. Envia’ls a pastar fang! Amb dos collons!

– Això faré. I ho faré ara mateix. Vaig a presentar la meva dimissió al meu cap. Adéu-siau i gràcies per la seva trucada.

– Ei, ei! No pengis, espera! I què passa amb la meva avaria? Seré imbècil!

Conte escrit l’11 d’octubre de 2007.
Revisat el 6 de maig de 2009.

Notícies relacionades: El Punt/Avui (5 d'abril de 2009).

diumenge, 14 de febrer de 2010

El valent

Conte publicat l’abril de 2009 a Atracament i altres contes, Cossetània Edicions, ISBN: 84-9791-461-1.

Disponible també aquí.

L’Oriol s’aixeca de la cadira i surt de l’habitació. Ha decidit, després d’aconseguir vèncer alguns dubtes, que vol anar a donar una volta. Abans d’arribar al rebedor però, passa pel menjador per avisar al seu pare que sortirà una estona. El troba assegut al sofà, llegint el diari.

– Papa, me’n vaig donar una volta.

– Molt bé, però no tornis gaire tard o soparem a misses dites.

– D’acord. Mira, primer aniré al parc i després al casal. Pel camí passaré pel costat de l’escola i del poliesportiu. I si quan arribo al casal encara tinc ganes de seguir caminant, el més segur és que continuï fins al camp de futbol. Llavors ja estaré cansat i tornaré, però no ho faré pas pel mateix camí, sinó que aniré per les voreres contràries a les de l’anada.

– Carai, quin passeig més llarg! T’hauràs d’espavilar si vols fer aquesta caminada.

– No et preocupis, que ja estic preparat, papa. Ja sóc prou gran per caminar tot això i molt més si m’ho proposo. I també ho sóc per anar sol allà on vulgui, oi que sí?

– I tant que sí. Ja estàs fet tot un homenet i, si et ve de gust sortir a passejar, pots fer-ho quan vulguis, només faltaria.

– Ja ho sé, ja, però t’ho volia dir per si després em cridaves per alguna cosa i no em trobaves. Sóc gran per fer el que vulgui però crec que ho havies de saber. Tu sempre dius que costa igual fer les coses bé que malament.

– Així és i te’n dono les gràcies.

– Molt bé, doncs llavors ja està tot dit. Me’n vaig, papa. Fins després!

– A reveure!

Se’n va cap al rebedor, cofoi i valent. Mira al seu pare de reüll, però el veu concentrat altra vegada en el diari. S’acosta a la porta i l’obre lentament per, tot seguit, tornar-la a tancar amb suavitat. De puntetes, fa marxa enrere i treu el cap per veure què fa el seu pare; continua llegint, si bé l’Oriol no és capaç de percebre que està pendent de tots els seus moviments. Torna cap a la porta i l’obre de nou. Posa un peu al replà, amb fermesa, i després l’altre. S’atura uns segons, convençut i satisfet del seu valor. Tanca la porta i comença a baixar els primers graons.

Després del cop sec de la porta, el pare s’aixeca del sofà i va silenciosament fins a l’entrada. Quan veu que l’Oriol no hi és, corre a l’habitació a posar-se les sabates i després va cap al balcó. Per una banda està inquiet per la pretesa valentia del seu fill, però, per l’altra, el diverteix la situació i fins i tot se’n sent orgullós. Passen els segons i el nen no apareix pel carrer, cosa que li fa pensar que encara deu ser a l’escala. De sobte, sent el timbre. Es treu les sabates i camina fins a la porta. La rutina el duu a mirar per l’espiera però somriu al no veure res; el nen encara és massa baix. El timbre sona altra vegada, amb insistència. Torna al menjador i es calça de nou mentre diu amb veu ben alta:

– Ja va, ja va! No sé pas qui deu ser.

– Sóc jo, papa.

– Ah! Ets tu, Oriol?

Obre la porta i se’l troba palplantat davant seu. Fingeix que està sorprès mentre evita que se li escapi una rialla.

– I doncs, Oriol? Que no anaves a fer un passeig tot sol?

– Sí.

– I, llavors, com és que ja tornes a ser aquí? O és que potser ha estat un passeig molt curt?

– No, veuràs, és que he pensat que potser estaves molt avorrit llegint el diari (perquè la gent només llegeix el diari quan no té res més a fer, oi?), i m’he dit a mi mateix: i si li dic al papa si vol venir a passejar amb mi?

– Doncs mira, tens raó, estava tan avorrit que ja m’havia posat les sabates. M’enxampes pels pèls perquè estava a punt de sortir. Així que, si tu vols, podem anar a passejar junts. Et sembla bé?

L’Oriol fa que sí amb el cap, incapaç de dir res mentre s’imagina la por que hauria tingut si hagués tornat a casa i no hagués trobat ningú. Agafa amb força la mà del seu pare i comencen a baixar per l’escala.

Conte escrit el 27 de setembre de 2007.
Revisat el 4 de març de 2009.

Conte llegit a Ràdio 90.



Disponible també a Amazon.

diumenge, 7 de febrer de 2010

No estic enfadat amb tu

Conte finalista del 12è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Tarragona, 2008.
Publicat l’abril de 2009 a Atracament i altres contes, Cossetània Edicions, ISBN: 84-9791-461-1.

Baixa'l en PDF.
Disponible també aquí.

También en Castellano.

Gira la clau i, mentre obre la porta, toca tres cops el timbre com de costum. Deixa la jaqueta al penjador del rebedor i avança cap al menjador, fatigat per un altre dia massa llarg. La seva dona és a la butaca, mig adormida davant el televisor. Li fa un petó al cabell alhora que li acarona la galta.

 Hola guapa, com ha anat el dia?

 Hola. Pots comptar. La reunió no ha servit per a res. N’hi ha alguns que semblen ancorats al passat i que parlen fins i tot de muntar una col·lectivitat. No sé què hi tenen, al cap.

 Vaja. I per aquí què tal?

– Doncs tampoc gaire bé. Ha agafat les seves quatre quincalles de sempre i s’ha tancat amb clau a l’habitació fa més de tres hores. He provat de fer-la sortir però no m’hi he estat gaire, estic molt cansada. Hauríem de treure els panys de les portes.

– Sí, tens raó. A veure si aquest cap de setmana m’hi poso i ens traiem aquest problema de sobre. Vaig cap allà.

Torna enrere pel passadís fins arribar davant la porta de l’habitació. Truca fluixet i espera resposta.

– Qui és?

– Sóc jo.

– Que estàs enfadat amb mi?

– No. Per què ho hauria d’estar?

– No ho sé.

– Au, va, hauries de sortir, que d’aquí ben poca estona anirem a sopar.

– No vull sopar. No tinc gana.

– Sí, clar, i després t’aixecaràs a mitja nit a picar qualsevol cosa.

– I t’enfadaràs llavors?

– No, és clar que no. Però la nit és per dormir. I per poder dormir bé abans s’ha de sopar. A més, ja deus estar avorrida després de tanta estona aquí dins, no?

– Una mica sí.

– Doncs per què no surts i m’ajudes a parar la taula?

– No. Para-la tu i després surto.

– D’acord. Però em promets que quan estigui parada sortiràs?

– Sí, t’ho prometo, però només si tu també em promets que no estàs enfadat.

– Ja t’he dit que no, creu-me.

– Ho has de prometre.

– T’ho prometo, paraula.

– I si surto ara també m’ho promets?

– T’ho prometo encara més.

– Això no val! O es promet o no es promet, però no es pot prometre més o menys.

– Tens raó. 

– I llavors què? Si surto ara mateix em promets que no t’enfadaràs?

– T’ho prometo.

– Ara jura-ho.

– T’ho juro.

Lentament obre la porta i uns ulls brillants i entremaliats es deixen veure. Surt a poc a poc de l’habitació i es planta davant seu.

– Oi que no estàs enfadat amb mi? M’ho has promès. 

– I jo compleixo les meves promeses.

– Doncs llavors fes-me una abraçada.

L’agafa suaument pel clatell, li fa un petó al front i se l’acosta cap al seu pit. Mentre l’abraça torna a sentir la mateixa cantarella una vegada més:

– Segur que no estàs enfadat, oi?

Malgrat el fil de veu que se li esquerda i algunes llàgrimes que no ha pogut contenir, aconsegueix que ella no se n’adoni.

– No, és clar que no. Com vols que m’enfadi amb tu, mama?

Conte escrit el 18 de desembre de 2006.
Revisat el 18 de març de 2009.



Disponible també a Amazon.